Al precedent capítol deixàrem l´amo en Miquel Sard “Terres” contant històries camioneres a tota una tropa d’estiuejants.

– La petita camiona primigènia de la nostra empresa, de la qual us he parlat, mandrinada de bell nou una sèrie de vegades – perquè no hi havia doblers per a més – de sobte va dir “basta”, aturant-se justament en el coster de Xorrigo. No arrancava, per molta manivela que li donàssim.  Flastomies i vatues!

– I ara on som? ” – demanà el passatge.

– Què no podem anar cap avall, sense motor, mestre Miquel?

– No m’empipeu ! – exclamava jo.

– No hi va haver manera, fum que sortia com un volcà pel tub de la rereguarda però… el Citroen ja no en volia. Passaven cotxes, camions i una parella de la guàrdia civil. Ningú s’aturà. Qui sí ho va fer fou en Manolo “Llevates”, que va conèixer el personal i amb la seva moto amb sidecar anava cap a Ciutat – ell treballava a Telègrafs – i em va dir que m’acomodàs on volgués, al seient del darrere o al sidecar. “I en pot pujar un altre”, digué en Manolo. N'Antoni “Barruà”, un dels passatgers, que havia d’agafar el barco, no s’ ho va pensar dus vegades i tots tres partírem cap a la capital a cercar auxili. Jo vaig demanar a en Manolo que em deixàs a Son Ferriol, ja que allí hi ha els magatzems d’ autobusos d’en Capllonch. Així ho fa, jo qued allí i en Manolo reprèn la marxa, dirigint-se ell cap al Born i n'Antoni cap al Moll.


Antiga diligència per a 8 passatgers, a l'esplanada de Lluc

– I, mentre, els passatgers aturats a Xorrigo .

– I quin remei?  --exclama l'amo en Miquel – Al cap d'una bona estona, una de les camiones d’en Capllonch, que duu un rètol Palma-Son Ferriol-Casablanca, amb jo de copilot, sortim a camí als nerviosos passatgers que esperen – qui espera, desespera! – a Xorrigo, i els portam a Ciutat. Sa  nostra camiona resta a una camada de la gran possessió. I tant si ho creis como no, durant dos mesos haguérem de tenir llogat aquell autobús d'en Capllonch per fer el trajecte Palma-Cala Rajada, portant, aixó sí, el rètol fitx (no el vàrem poder tapar de cap de les maneres) amb la llegenda “Palma-Son Ferriol-Casablanca”. Déu n’hi do, germans!

Els contertulians s’esbutzaven de riure. No semblava tenir-ne cap ni una, de rialla, en Terres.  

– Ensopegant, naprenen! I tant que en vàrem aprendre – comentava en Miquel Sard.

  Bons empresaris, els “Terres”. No trigaren molt de temps a adquirir un nou vehicle, un autobús més espaiós, passant de las 21 places a 32, la qual cosa li conferia a “sa camiona” categoria d'autocar. Aquestnom començava a utilitzar-se quan es tractava de voluminosos transports de passatgers  per carretera, tot una conquista envers el turisme que, de cada any, augmentava a Mallorca.  Els germans Sard, Joan, Miquel i Pere Francesc, per a cobrir la línia regular Cala Rajada-Capdepera-Artà-Palma i viceversa, i els enllaços per carretera de les dues arribades del ferrocarril  – una a les 11 del matí i l’altra a les 5 del capvespre – entre Artà i Capdepera, necessitaven comptar amb altres autobusos. Compraren, a més de l'indicat, una camiona de 18 places, en molt bon estat, a aquella empresa de Son Ferriol, que tanmateix tenia previst vendre la seva matrícula a un altre empresari de per devers Santanyí. Dos anys més tard n’adquiriren un altre. Una flota de 3 vehicles, per la qual cosa eren necessaris xòfers. Aquí entren personatges de la conducció com foren Salvador Marín, Jaume “Barraca” o Antoni “Botigueta”, i que Déu ens perdoni si ens oblidam d'algun altre.


Sa camiona amb un grup d'excursionistes a Canyamel

Per tant – tornant als tres autobusos – es tractava que els “Terres” havien de fer retent el negoci  i, per això, a més de la línia regular i servei de tren, organitzaren  sortides, excursions, al llarg de l’illa, quan les disponibilitats ho permetien. L’hotel Castellet fou un gran proveïdor dels Terres, en aquestes qüestions. De la mateixa manera que, més endavant, també aprofitaren el servei de les escoles de la comarca i organitzacions parroquials.

Una mica d’aire pur -  Monsieur Paul Dubois de Chantecler i Subiron, amic, molt amic, de Gabriel Fuster Mayans “Gafim”, que s'hostatjava a l'hotel Castellet de Cala Rajada, el primer establiment turístic d’aquesta contrada, parlava un castellà esplèndid, tot i les reverberacions pròpies de la seva llengua: el francès. Aquell senyor, conversador, amable i una mica coix de la cama dreta, aficionat als toros, vins, gastronomia, cigars de l’Havana i dones, comentava que es considerava una mena d’empelt francoespanyol. A monsieur Paul el trobam ben acompanyat de dues senyores franceses vestides amb calçons, les quals anaven amb  dos senyors nord-americans que també en duien (de calçons, volem dir), tots ells residents per unes setmanes al Castellet.


Preparant la sortida cap a Lluc, des de hotel Castellet. La camiona porta rètol publicitari de l'hotel.

”Ens convé respirar una mica d’aire pur”, digué Paul Dubois a Biel Fuster, amb l’expressió melancòlica d’un home fatigat. I acordaren anar a Lluc. Una excursió anunciada per l’hotel, en autocar dels Terres, en companyia de nou passatgers més, els quals no semblaven persones molt devotes. Fins i tot, en “Gafim” era coneixedor que alguns d’ells, sovint, sovint, salaven la missa dels diumenges, però estava clar que el que necessitaven era una cura de repòs, més espiritual que físic. Idò, cap a Lluc, que hi manca gent!

És un dissabte de la darreria d’abril. L’autocar recull un petit grup de joves, uns quants nuviis – les parelles d’enamorats sempre utilitzen l’autobús i acostumen a situar-se als seients de la part del darrere – el quals també volen anar a Lluc. El compartiment queda ple… 

Continuarà…