– M’he proposat parlar a la meva secció del “Diario Baleares”- “Plaza Mayor”, d’un parent meu. Què et sembla, secretari?

– A qui et refereixes? No serà sobre la teva dona, de qui vols parlar, Biel?

– D’ella, concretament, no, perquè si ho fes em tancaria amb pany i clau al “quarto de les rates”, però si d’un parent de la seva família. Anem per feina.

El famós Pere Andreu, patriarca fundador de Cala Rajada, com alguns altres de la contrada, contava que no s'han de prendre les paraules en un sentit molt estricte o “hispanoamericano” . Perquè, al segle XVI, arribava un gallard i enèrgic conqueridor espanyol a un poblant indio, on al fons d’una confortable badia sud-americana ordenava plantar una creu o un pal, les creuava amb la tizona i manava llegir un bàndol a les tropes, més o manco formades, i davant d’uns quants indis, més o manco deformats. S’oficiava una missa (sempre hi havia entre els fundadors un capellà) i quedava fundada una ciutat que, ara, es diu Buenos Aires o Montevideo o qualsevulla de les grans urbs americanes. Quan va ser fundada Cala Rajada no es va fer així, naturalment. Però també hi va haver un capellà de vell estil hispànic: don Josep Sureda, vicari de Capdepera, l’artífex que s’iniciassin les obres de la primera església de Cala Rajada, temple que es va inaugurar el juliol de 1891.

A la platgeta de Cala Rajada, en front de Ca'n Tafona, don Josep Sureda amb un grup de capellans

– Josep Sureda fou un sacerdot provinent d’una antiga família d’Artà i, per a mes senyals, oncle-padrí de la meva dona. Se'l coneixia pel vicari Tafona, nom de la finca del mateix nom des de fa més de quatre-cents anys i que és propietat de la família Sureda. Cala Rajada és molt anterior al vicari Tafona. Cala Rajada manté la seva configuració topogràfica des de l’Edad Quaternària, el més segur. Al segle passat existia la caleta i la platgeta que tots hem conegut abans de les reformes del port i del traçat actual del carrer que porta el nom de l'enginyer Gabriel Roca, el nostre benvolgut i admirat compatriota. Vora aquella platgeta que servia de varador, pels escars, a les embarcacions de pesca, i on aprengueren a nadar els meus fills, degué néixer el primitiu nucli de població que prengué el nom de Cala Rajada, que fou el de la platgeta i de la mitja dotzena de cases que es construïren, en semi-cèrcol, al voltant seu. Una d'aquestes cases (possiblement la primera o una de les primeres) fou la del vicari Tafona (Ca’n Tafona) que actualment subsisteix en la seva primitiva aparença, amb el seu balconet sobre la porta d’entrada que dóna al carrer Gabriel Roca i amb un corralet a la part del darrere, tapat amb una parra, amb una sortida al carrer de cas Bombu, precisament enfront del portal d’aquest antic i famós establiment. Encara som molts els que hem pogut veure, fins fa relativament poc, la terrassa de can Tafona, penjant sobre la petita platja, davall la qual es trobaven dos escars o voltes per a guardar barquetes. Un dels escars fou un magatzem o local de negoci d’un majorista de peix, que va subsistir al llarg de molts d’anys, fins que la reforma del carrer, que abans passava per la platja, s’eliminà i suprimí, i també la terrassa”


Cala Rajada, amb la capella a Sant Roc (part inferior dreta, vora Ca's Bombu i en front del magatzem d'en Creu-Caldentey)

– I a tu, com t’agradava més el “conjunt històric-monumental” abans d’aquesta reforma.

– Urbanísticament, està millor en l’estat actual. Artísticament o pintorescament considerada la cosa, no hi ha dubte que tenia molta més gràcia el racó, amb les seves terrasses, voltes, platja i un fabulós i primitiu (naturalment) joc d’escalonades que feien de carrer…

 
Cala Rajada. Barques i cases vistes des d'una balconada

– Tot això són dades per a la història que convé recollir.

– No sé si paga la pena. Però és evident que la platja tenia molt més encís i era molt més bonica que la drassana actual, autèntic i horrífic monstre ficat en el mateix ronyó del poble. La pesta del tiralínies fa estralls. Es possible que d’acord amb els criteris actuals no hi hauria eliminació de les terrasses ni d'escalonades, ni supressió de la platja. Primer a Aucanada i desprès a Binibeca de Menorca, s’han construït poblets el més antiurbanístics possible. L’arquitecte Sert ha fet el mateix a es Cap Martinet, a Eivissa. La Costa Brava i, fins i tot, Cala Figuera de Santanyí, n’estan plens d’exemples d’aquest urbanisme antiurbanístic. Procura respectar-se el color local, el tipisme, i en aquells llocs on no n’hi ha, s’inventa.

– A mi no m’agrada els pastitx, que consti.

– A mi, tampoc. Però no sé si és preferible (sempre que no sigui astut i “cursilón”) a aquest funcionalisme vulgar i carrincló que no es redimeix ni amb quatre pasteres ni per molta florescència que se li posi.  Però tornem al vicari Tafona… Da-li cebes de na Gambusina!


Antigues imatges del moll de Cala Rajada  

– Com molts de capellans de la seva època, era don Pep un caçador i un pescador empedreït i d’una peça. I, naturalment, tenia relacions freqüentíssimes i cordials amb els pescadors de Cala Rajada, escassos llavors, que vivien a casetes o improvisades barraques, prop de la platja. Tota vegada que alguns d’ells no podien anar, els diumenges, a missa a Capdepera, posant com a pretext la llunyania en què es trobava el temple parroquial o la feinada que tenien, don Pep va tenir la idea de construir un oratori sufragat totalment per ell. Es posà d’acord amb el propietari dels terrenys del voltants, que cediren els solars “gratia et amore”, i fou construïda la capella que seria esglesieta pública durant molts d’anys i que molts dels que encara viuen, aquest 1974, recorden perfectament, entre d’altres coses per haver-hi assistit a missa. Això va propiciar la proliferació de cases d’estiuejant, perquè ja és sabut que els estiuejants solen anar a missa.

Continuarà…