La camiona puja, suant i fent el fetge, la costa de ca’n Capet que acabarà a sa Creu – l’àgora de Capdepera –, on començarà la baixada cap a la mar, aturant-se primer a ca’n Patilla, no a la possesió, sinó al cafè, per a descarregar persones, trastos i la saca de Correus que mestre Miquel Ferrer, el carter, retira i se'n porta a l’oficina postal de ca’n Coll, al costat de ca’n Niu.

Desprès d’una breu pausa, en Pere i en Biel, que s’en van a Cala Rajada, reprenen el diàleg iniciat sobre l’urbanisme. En Sureda exclama que és una injustícia que, sense comptar amb serveis, la gent que no en disposa hagi de “pagar el pato” con si en disposàs.

– Per ventura…, hi ha hagut qualque “Watergate”?” – demana a Biel.

– Res d’això. Darrerament s’han realitzat en aquest poblet obres de sanejament i duita d’aigües, obres d’envergadura en relació a la potència econòmica del municipi. Com és natural, s’han suscitat les reglamentàries queixes del veïnatge respecte de les contribucions especials aplicables a tots i cadascun dels contribuents afectats per la millora. En lloc de donar el silenci com a resposta, que és el que se sol fer habitualment en casos similars, hi he trobat un secretari, el qual, lluny de fer-se invisible, m’ha rebut i, desprès d’agrair-me la visita, és a dir, la ocasió per poder informar-me de l’assumpte, em va donar totes les explicacions i facilitats de curs legal que et pugis imaginar; fins al punt que el visitant, en aquest cas un servidor, celebra de bon de veres l’oportunitat per establir una presa de contacte amb un funcionari de l'administració local, no per normal i correcte, menys inesperada i sorprenent. I és que moltes vegades la gent va a les oficines públiques una mica espantada o temorenca, i d’això en té la culpa la manca de costum, la ignorància i, sobre tot, la mala premsa. I mai com ara es pot més ben aplicar això de “mala premsa”, ja que abunden en gran quantitat els articles, curts, cartes al director, caricatures i “xiscarrillos”, publicats i celebrats a “tutiplén” (que diuen els madrilenys castissos de Segòvia), amb càrrec al personal de “ventanilla” o de despatx, on des de don Francisco de Quevedo se'ls dona la culpa de tota quanta desgràcia cau sobre Espanya…Quevedo sentia molt d’odi contra els “covatxolistas

– Total, que si reps almanco una explicació satisfactòria, pagues i surts tan content, i de vegades ben fotut! Sempre hi haurà discrepàncies veïnals, i és normal que n’hi hagi. Conec persones que enyoren els temps dels excusats amb cortina...

– Em vaig assabentar de com pensen orientar el passeig marítim. Perquè, no ho sabie?, a Cala Rajada tendran també un passeig marítim. I no facis capades, que no és cap desbarat! Es tracta, senzillament, d'endreçar el que hi ha des de temps immemorials, conegut com a avinguda d’Amèrica, i que va des de ca’n Cano a ca’n Servera, fins a Son Moll , “lungo il mare”, sense pretensions, còmode i agradable.

Platja de Son Moll amb només l'hotel "El Castillo"

– No suprimiran les sinuositats de la ribera?

– De cap manera! Serà respectada la topografia actual, que és la que dóna caràcter a la contrada. Crec que el projecte està en fase de realitzar-se, vull dir que els tràmits estan molt avançats. El tiralínies no en farà de les seves, ho sé de bona tinta. T’ho diré en veu baixa…, a aquell secretari li cauen bé els periodistes, i jo ho sóc, clar… Tenc fonamentades esperances que predomini el que hem vengut anomenant “urbanisme-antiurbanístic”. Tu ja m’entens. El fet que hagin respectat el que fou ca’n Pere Andreu i el que és ca’n Mateu, em fa pensar que el projectat passeig marítim no serà cap catàstrofe irreparable, sinó quelcom senzill, amb modèstia, però intel·ligentment construït i adaptat no tant sols a les necessitats actuals sinó d’acord amb el bon gust i la discreció, és a dir, la mesura.

     

Obres públiques al municipi                                        Passatgers de la camiona, a Cala Rajada

A la fi, Cala Rajada.- Sa camiona arriba a Cala Rajada. Les esposes dels estiuejants de Ciutat els esperen, totes amables i arregladetes, perquè els volen agradar, i perquè saben que és així com han de rebre el marit absent tota la setmana. Els marits arriben amb els paquets, amb els encàrrecs, amb els descuits i amb els ossos que ja no en volen pus. No hi queda ja ningú, dins l’autobús. El grup d’esportistes també a baixat.

Desprès de sopar, quan els nins, les cunyades, la família, vaja!, ja estan colgats, prendran la fresca o faran una volteta per la vorera de la mar. L’esposa d’en Gabriel Fuster conta a aquest les darreres novetats:

– Na Pura ha llogat la casa a uns estrangers per tants de duros cada mes, una barbaritat!; els Ferrandí han punyit i punyit fins aconseguir que els convidin a ca’n Mur; en Bielet i en Joan Antoni han anat nedant d’es moll a na Ferradura; en Liesegang m’ha demanat per tu un parell de vegades, ha rebut una altra carta de n’Einstein; en Lluís ha tengut un altre còlic de llagosta – ara en mengen cada dia.

Entre la missa i els seus complements, la tertúlia, el bany, l’hora de fer s’horeta (com diuen per aquí a fer “la siesta”) i una visita obligada, el diumenge passa volant. I, l’endemà, de matinada, cap a Ciutat manca gent. I altra vegada sa camiona d’en Terres i a desfer els vuitanta quilòmetres que tant de treball ha costat posar un rere l’altre, a reprendre l’interromput estiueig ciutadà. Durant tot l’estiu, dos mesos assegurats, des de la meitat de juny fins a Sant Roc, a l’agost, el tarannà d'en Biel i algun company, els caps de setmana, és així.

Imatge del moll de Cala Rajada, amb can Tafona a la dreta

El dilluns del patró de Cala Rajada, fins el dia de Sant Ramon, el 31 d’agost, en Biel disposarà de vacances absolutes i, en hores buides, davall els pòrtics de ca’n Tafona, a Cala Rajada, de la família de la seva dona, en “Gafim” prendrà uns apuntaments que, en el transcurs dels propvinents mesos, veuran la llum, en forma d’articles, al “Baleares” de la seva vida, els quals transcrivim – amb el vist i plau corresponent – tot seguit.

Continuarà…