El 15 de setembre del 2008 esclatà la crisi financera amb la fallida de Lehman Brothers, i de retruc la bombolla Immobiliària, que acaba afectant l’economia productiva i desencadenant una crisi fiscal, en actuar els estats, a la pràctica, com a banquers d’últim recurs. S’imposen les retallades i la confiança entre representants i representats se’n va en orris: el contracte no escrit entre les elits econòmiques i polítiques i el poble es trenca.

La desconfiança de la població vers les institucions estatals i privades controlades per les elits es tradueix en una crisi política i social. Encara més, la sortida a la llum de la manera de fer d’aquestes, més properes al nepotisme que a la cultura democràtica, crea una indignació creixent.

La crisi ha trastocat la vida-viscuda de bona part de la població, les creences i normes fortament sentides que guien les conductes s’han evaporat: una vida laboral no garanteix una pensió digna, tenir un treball no és sinònim d’arribar a fi de mes, estudiar no té perquè millorar el futur dels joves, injustícies flagrants són beneïdes per les lleis, etc. Els valors han fet figa.

En aquest estat, moltes persones se senten desemparades, no dominen la situació i fallen els conceptes i categories mentals que els puguin ajudar a explicar-se el que passa. En aquests casos, moltes persones s’aixopluguen en l’irracional i màgic i queden psicològicament preses pel fatalisme, la inacció o el menfotisme, un bon brou per a l’aparició de demagogs. En part, el fervor de les masses pel III Reich s’explica per l’anomia en què quedà sumida la població alemanya d’entre guerres.

Així que tenim una barrija-barreja de crisi financera, econòmica, institucional, política, social, de valors i psicològica. Embolica que fa fort!

Davant el desconcert i la manca de respostes de les elits, part de la població es refugia en les identitats tradicionals, familiars, de clan, nacionals, religioses... A l’esfera política reapareix el nacionalisme, tantes vegades enterrat, al qual s’aferren fins i tot persones que fan bandera de l’esquerranisme.

Els vots als partits identitaris-nacionals no paren de créixer. Els “Vertaders Finlandesos” són la tercera força política amb el 19,1% dels vots; el partit del “Poble Suís” representa el 28,9% dels electors; el “Holandès de la Llibertat” és recolzat pel 15,5%; al “Popular Danès” el vota el 13,9%; a les europees el “Front Nacional” fou el partit més votat a França sumant un 35% dels sufragis, etc.

A Espanya l’esperit identitari prospera a Catalunya, que culpa l'estat espanyol dels seus mals i pensa que anant pel seu compte li aniria millor, copiant el que els països dels nord, abanderats per frau Merkel, fan respecte als del sud d’Europa. Res de nou baix la capa del sol, ja que és sabut que una de les misèries que escampa el postmodernisme neoliberal és la porofòbia. 

El govern de Rajoy Brey, paradigma d’una manera de fer caducada, no té res a oferir als catalans ni als espanyols, tret d’un espanyolisme de “charanga y pandereta”, mentre, a ulls vista, tenim unes elits que governen guiant-se pel retrovisor. Sempre ens quedarà Polònia.

Parafrasejant Gramsci, mentre el malalt no s’acaba de morir i la criatura no acaba de néixer caminam a les palpentes sobre arenes bellugadisses.