Exercir la llibertat,
assolir la dignitat
“Cap Vermell” publicava, dies enrere, un article referit a sor Adela Blanes, una monja que duu seixanta anys treballant a Egipte, amb un objectiu molt clar (ultra les tasques d'evangelització inherents a la seva condició de religiosa). Aquest objectiu que dic no és altre que el d'educar les dones, i especialment les més joves, a fi que prenguin consciència de la seva condició d'éssers humans lliures i no acceptin un paper d'absoluta submissió a l'home. Sor Adela, en el redol en què es mou, sembla que ha aconseguit eradicar els matrimonis de nines d'onze o dotze anys d'edat, o també la circumcisió. És a dir, que ha obert escletxes de llibertat en el cor d'un poble, i amb aquesta, ha inoculat gavadals de dignitat en el cor de la gent.
Però, aquestes falques són males d'encastar dins la pedra de societats tancades. Al dia següent de la publicació de la bella notícia de la condecoració de sor Adela, Antoni Bassas entrevistava els periodistes Gervasio Sánchez i Mònica Bernabé, a l'AraBalears, en relació al treball desenvolupat per aquests dos professionals a l'Afganistan. Parlaven, en aquesta entrevista, dels mateixos problemes – no resolts – de matrimonis de nines de 10 anys, infants encara, per les quals un home paga una quantitat i converteix una persona en una propietat, “com qui compra una taula: jo he comprat una dona i puc fer-hi el que em doni la gana”. Deia, Mònica Bernabé, qui ha viscut molt de temps en aquell país: “Després de tants d'anys, crec que és molt més bèstia la violència que les dones pateixen a casa que no pas les restriccions que poguessin imposar els talibans a la vida pública. La societat afganesa és completament conservadora i masclista, i és una violència acceptada pel conjunt de la societat”.
De restriccions a la llibertat de persones i col·lectius, de pobles i nacions, desgraciadament en tenim cada dia molts d'exemples esborronadors, arreu del món. Per fortuna, nosaltres gaudim d'una situació de privilegi. La vella Europa és un dels espais del planeta on les persones podem exercir la llibertat i, per tant, assumir un paper digne, com a individus i com a col·lectius. Sempre? Be..., més o manco. Per desgràcia, també a ca nostra, a la vella Europa, encara tenim prou mostres d'intolerància, quan no d'atacs directes a la llibertat i la dignitat de les persones, com per veure que tenim molt de camí per fer.
En el mateix AraBalears que us he dit, un lector hi havia fet arribar unes paraules de Blai Bonet, de 1972, que està bé que repassem: “No és potser just declarar el dret a la llibertat? És just i estrictament obligatori: no fer-ho és un atac a la dignitat humana i una ofensa a la resta dels homes. La nostra renaixença humana oberta a la pàtria única, que és tota la terra, ha començat: és la política de les accions que tenen possibilitat d'acabar bé, d'acabar amb sentit i de no acabar mai més amb un dels nostres homes en un penal o en un exili. I en un altre paràgraf, l'enyorat escriptor santanyiner centra una mica més el seu objectiu: “El català, com l'Home, té el deure de ser lliure, tota l'obligació de la llibertat, tenint esment que la llibertat no s'ha de demanar, ni exigir, ni molt menys comprar, ni molt menys esperar... Esperar la llibertat, quina vergonya! La llibertat s'ha de cercar, s'ha de trobar, s'ha de fer progressar i, després de totes aquestes accions, la llibertat s'ha de merèixer”.
Bé, el passat dia 9, els catalans del Principat van exercir la llibertat a què obliga la mateixa condició humana – que no s'ha de demanar, com diu Blai Bonet, especialment a qui ja saps que te la negarà – i amb aquest exercici, als meus ulls van esdevenir un poble digne, a despit que el govern i els fiscals vulguin fer tala en el camp d'aquells que han provat de sentir-se lliures.
