L’anomenat camí de sa Canova ha estat recentment tancat en el punt on enllaça amb el camí de s’Heretat, just davant les cases de can Cardaix.

Aquest treball és per a reivindicar-lo com a patrimoni històric municipal.

Descripció del camí

Segons el Catàleg de camins públics municipals, redactat a finals del segle passat, està situat en el polígon 12 i consta amb el número 2; té una llargària de 643 metres i enllaça el camí actual de s’Heretat amb la carretera de Son Servera. L’amplada és de 2’2 metres i, a banda i banda, està tancat de paret seca de pedra calissa i marès.

Record que dit camí, en el tram més baix, estava empedrat per evitar l’erosió que provoquen les aigües d’escorrentia.

Documentació

No és gaire difícil documentar-lo, sobretot d’ençà que Capdepera fou declarat municipi independent d’Artà l’any 1858.

La primera referència la trobam en el parcel·lari de Pere d’Alcàntara Penya, any 1859, que es conserva a l’arxiu municipal. En el llarg procés per aconseguir la independència, un dels contenciosos més mals de resoldre fou aconseguir la documentació que permetia recaptar tributs sobre els béns mobles i immobles. Sense recaptació tributària no es podia confeccionar uns pressuposts i això feia inviable la independència municipal. D’aquí la urgència per disposar d’una documentació bàsica pròpia.

Camí de sa Canova al parcel·lari d'Alcàntara Penya

Per a confeccionar el primer document s’han ajuntat tres seccions del parcel·lari (S’Heretat, So n’Amoina-Son Febrer i Sos Sastres- Sa Creu Vella); això permet visualitzar un llarg recorregut remarcant el traçat d’aquell antic camí.

Des de 1859 el camí consta a nombrosa cartografia civil i militar. Entre aquest material més recent hi ha la fulla Artà 672-IV del mapa topogràfic nacional d’Espanya, realitzat per la Dirección General del Instituto Geográfico Nacional, a l’any 1985. Aquest mapa (doc núm. 2) està a escala 1: 25.OOO, però es presenta a escala més reduïda, per a facilitar-ne l’observació, i destacant el traçat.

El camí des de la carretera Artà-Capdepera fins s'Heretat. Plànol de 1985

A tot això cal afegir-hi els nombrosos parcel·laris municipals que des de llavors s’han anat actualitzant cada cert temps; actualment és cada deu anys. En aquests documents, a més de les parcel·les, hi consten els camins que formaven la xarxa pública municipal, entre els quals hi ha el de sa Canova. El tercer document és una fotocòpia d’un parcel·lari recent (ja hi consta la renovada carretera de Son Servera), tret del Departament d’Urbanisme municipal. Aquest té un defecte, pel qual deman disculpes: no surt tot el camí perquè la fotocòpia no estava feta amb la finalitat d’identificar-lo.

Part del camí (marcat de negre) a un parcel·lari municipal

Després del que he exposat, queda clar que la tasca d’identificació i documentació del camí es pot fer perfectament des de l’Ajuntament, ja que disposa de tècnics capacitats per a fer-ho i guarda en els seus arxius la documentació adient.

Explicació històrica

El treball històric aporta una informació complementària que permet entendre els orígens del camí i la seva evolució fins a l’actualitat.

Des de la colonització catalana tots els pobles tenien una semblant distribució territorial. El nucli urbà estava situat enmig d’una zona de petita propietat que comptava amb recursos bàsics com l’aigua. Des del poble sortia tota una xarxa de camins que, de forma radial, arribaven fins a les cases de les principals possessions. Així passava a la comarca d’Artà, amb la particularitat que moltes de les grans possessions eren les propietats més allunyades del poble i comptaven amb una marina de la qual havien de tenir esment per la proximitat i perillositat de la mar.

En el segle XVI aquestes grans possessions tenien les cases protegides amb una torre de defensa; és el cas de Son Favar i de s’Heretat, amb les torres quasi a tocar una de l’altra. Però les posades dels senyors de dites propietats eren a Artà, on, a temporades, residien; també eren veïns d’Artà els conductors o amos de possessió, els jornalers i missatges. Per això aquestes possessions tenien millor comunicació amb Artà que no amb Capdepera.

Històricament el torrent de Canyamel ha actuat de barrera natural i límit entre Artà i la zona de Capdepera. Per això, els camins de les possessions no arribaven al torrent. L’únic camí públic que el creuava era el camí Reial, i tots els altres camins públics de la zona de Capdepera tenien el seu inici a dit camí reial. Hi ha una excepció: el camí de na Maians. Dita possessió i s’Heretat eren del mateix propietari des de finals del segle XVII. Els senyors tenien el costum d’anar d’una propietat a una altra per camins propis. Aleshores el camí de na Maians creuà el torrent i enllaçà amb el de s’Heretat.

Per anar a Capdepera per camí públic l’única possibilitat era agafar el camí Reial. Una vegada davant el portell de Sos Sastres hi havia un altre camí públic que arribava fins a s’Heretat, després de passar pel molí de s’Alzinar, Son Cullera, So n’Amoiana i Sa Canova. Per tant, l’anomenat camí de Sa Canova era l’últim tram de l’antic camí de s’Heretat.

Valoració

a/ Dit camí té un important valor històric perquè ens ajuda a explicar el nostre passat i a conservar i reconèixer la xarxa viària local utilitzada durant segles.

b/ El camí també gaudeix de valor patrimonial. El fet que tengui una amplada de 2’2 metres ja demostra la seva antiguitat; és a dir, construït quan encara no hi havia carruatges. És possible que fos un camí Reial, perquè té la mateixa amplada que aquestes vies. En aquest sentit, també hi ha referències documentals en el llibre d’Antoni Gili, Artà en el segle XVII (pàg. 183 i 186).

c/ Forma part del patrimoni viari municipal. Si actualment havia deixat d’utilitzar-se és a causa dels canvis econòmics i socials de les últimes dècades i l’obertura de nous camins i carreteres, com la de Son Servera (any 1929).

e/ Actualment les passejades per camins rurals s’han convertit en una activitat d’oci de la població nadiua i de la que ens visita. Tancar un camí públic és restringir aquestes activitats.

Apunt final

Els revolts administratius per a resoldre aquesta qüestió m’ha fet caure en un requisit fonamental: la voluntat política. Seguir prioritzant els interessos particulars vol dir que seguim sense aprendre la lliçó que reclamen els nous temps: més netedat i més compromís amb la democràcia.