Cap Vermell - Sa Camiona 3: Ses Enramades

Detalls: Escrit per: "MEYME" I TONI "COIX"; Categoria: Collaboracions; 22.09.2014; Vist: 3142

Toni Flaquer "Coix" & Bartomeu Melis "Meyme" Sa Camiona (dibuix de Pere Sureda)

Per devers Algaida tampoc no acaben d’entendre com hi ha qui anomena “Enramades” els porxos d’aquella contrada, on aturen les camiones. ”N’hi s'hi assemblen, a les de Ciutat” – comenten alguns passatgers –, massa ell són petites, aquestes, al costat d’aquelles”. Clar, es refereixen a la gran extensió que les de Palma ocupaven (tota la superfície que, avui és “El Corte Inglés”).

Ses Enramades, o Hostals Nous

Ses Enramades de Ciutat eren el reducte de repòs dels qui es dedicaven a abastir la capital de l’illa amb els productes frescs del camp mallorquí. Pagesos i traginers, als anys 30-40, amb els seus muls i els seus cavalls. Tots trobaven en aquestes modestes construccions l’acolliment on recuperar forces. Les forces minvades desprès d’un viatge que havia començat a primeres hores de la fosca matinera a qualsevol poble de Mallorca. Les forces necessàries per al camí de tornada. Equins, carros i conductors recorrien les polsoses carreteres mallorquines, traginant patates, cols, cebes, etc. Les bísties de tir coneixien pam a pam el trajecte, sense indicacions, cada clot i cada torcera, cada tombant. L’amo, que manava, podia viatjar endormiscat al seient, segur com estava que no hi havia error possible.

”Avui Mallorca – comentava en Rafel de “Can Amunt” a Joan “Revull” – és una illa mínima que es pot creuar d’una punta a l’altra en una hora i poc més. Les distàncies han minvat. Jo, de vegades, quan explic a qualcú de fora ciutat que Alcúdia o Capdepera estan molt lluny, em miren amb ironia. Quan el transport de materials i viatgers es feia en carros i diligència (com la de Mateu Flaquer “Mengol” d’Artà), Mallorca semblava un “minicontinent” on passar de la muntanya al pla, o de l’interior a la platja, no es podia fer de forma instantània, era necessari un temps de transició, com si es recorreguessin grans distàncies, com si la varietat insular de la Serra o del Pla fos equivalent a distintes parts d’un continent. Aquesta teoria la va exposar l’arquitecte Rafael Moneo en la seva defensa d’una Mallorca més pausada, per poder-la fruir més plenament”.

Quan el pagès o el traginer arribaven a Ses Enramades havien aconseguit la fita, era com una meta. I si els temps eren convulsos, com antigament, amb saltejadors de camins i bandejats, es podien fer creus d'haver pogut arribar al final d’una aventura perillosa. Al porxo de cada hostal, a les païsses de la planta baixa i a les habitacions de dalt, bísties i humans trobaven “el reposo del guerrero”. Ses Enramades desaparegueren. Abans havien arribat el tren i els primers camions per a substituir als carros…

Mercat pagès de la Porta de Sant Antoni
i Enramades del carrer Aragó

(Foto Carles Fargas Llorens)

Arribada a Algaida.- Devers dos o tres quilòmetres més endavant de la creu del terme, amb el Puig de Randa a la dreta, la camiona arriba al típic Hostal d’Algaida. Uns dels pocs que es resisteixen a desaparèixer.

L’autobús s’atura davall la porxada i el passatge pot baixar a refrescar o estirar un poc les cames; sempre n’hi ha de nerviosos que han de menester remenar-se més que els altres. Aquest fet també té lloc quan el trajecte és d’anada cap a Ciutat, a Algaida l’aturada és poc manco que obligatòria. La cosa és semblant per als camions de càrrega o les agències, que s’aturen més endavant, a Can Fideu, un altre petit hostal.

En el del Algaida, hi troba el passatger una cuina amb foganya de gran campana. Allí, si és a l’hivern, es pot torrar un

tros de llonganissa i tota casta de porquim, o menjar uns ous frits, meravellosament ben estrellats, al costat de quatre vells que s’escalfen fumant en pipa de canonet de canya. Des que a l'hostal han comprat una cafetera d'això modern es pot prendre un cafè molt potable. L’aturada no sol passar dels quinze minuts, el temps just per fer un poc de despesa…

En Terres comença a fer mamballetes i exclama: ”Au, au!, feis via, que ja és tard!” La gent despatxa. ”Que ja hi som tots?” ”Tira!”, li contesta qualcú que va al darrere. “Au, idò!” I el xofer posa l’antiga marxa, lleva el vell fre, i la senil camiona arranca amb sotragueix de pretèrita maquinària i bufades de veteraníssim carburador. I, altra vegada, reprèn la carretera, i d’allà..., cap a Llevant!.

Creu de terme a Algaida

Terres de conró.- Deixam els figuerals algaidins – bones figues les d’Algaida! – i entram a la contrada que presideix Montuïri, encastellat damunt un turó. Ho sabem per la creu que marca la separació de municipis. Antigament, quan encara no hi havia GPS i tothom anava caminant o a cavall, les creus de terme tenien una importància que avui dia recuperen algunes, sovint reubicades a les omnipresents rotondes. En qualsevol cas, són moltes vegades una veritable obra d’art, humil i modesta, però d’art al cap i a la fi. Molts de caminaires estan reivindicant aquestes joies centenàries, comprovant com s’estimen aquests monuments a les illes. Són també homenatge a la pràctica de caminar, que no s’hauria de perdre mai . Precisament, ja que s’ha parlat d’Algaida, la creu que es troba a la sortida del poble en direcció a Llucmajor fou construïda amb pedra de marès entre els anys 1578 i 1579 i presenta una base octogonal graonada, el fust cilíndric i el capitell també octogonal. La restauraren l’any 1928.

Cossiers

Montuïri, com Algaida, és terra de cossiers i bons glosadors, i a més de trobar-se elevat està molt ben defensat per un parell de passos a nivell de tren que el fan quasi inexpugnable. I encara gràcies que les locomotores d’aquesta línia no són molt maleïdes i estan acostumades a no atropellar ningú que s’arrisqui a creuar les vies, perquè si no… Les terres de per aquí, blanquinoses i grasses, són de les millors de tot Mallorca. Els alls de Montuïri fan una oloreta tan sana que tira d’esquena. Més d’un s’aturaria a Montuïri, però allí no hi té parada la nostra camiona.