Benvolguda Tia:
Fa segles, quan el que anomenem Antiga Grècia es trobava efervescent com un refresc d’aquests que fan tantes bombolles i la vida era bastant diferent a l’actual, un savi local explicava el fet que els costums de la gent marquen el ritme de la vida quotidiana d’una societat. Els costums, arrelats a la pell de generacions i més generacions, no són fàcils d’eradicar. La manera de fer és difícil de canviar; de vegades, ni tan sols l’educació aconsegueix fer-ho per molt que insisteixen educadors de tota mena.
Des de llavors fins el començament del s. XX han passat molts anys i moltes coses. També durant el darrer segle. N’hi ha de bones i també de dolentes. En qualsevol cas, els canvis agrupen fets de tota casta i innovacions tecnològiques d’un abast espectacular. I seguim endavant. Però hi ha coses que no canvien: com l’avarícia, la voluntat d’acaparar, el menyspreu a qui no pot enfrontar-se als poderosos i altres costums similars. Sí, també són costums, encara que desagradables, i crida l’atenció que la humanitat no hagi estat capaç d’evolucionar per dominar-los i sotmetre’ls.
Se’m fa curiós veure com preval el valor dels drets dels poderosos enfront a la legislació vigent, suposadament democràtica. I resulta una aberració quan la riquesa acumulada d’alguns d’aquests poderosos prové de l’acumulació que va fer una persona en contribuir a agitar una guerra civil on es van matar innombrables xifres dels nostres avantpassats, molts enterrats en fosses encara per localitzar. Persona aquella qui va sobreviure la barbàrie que va conrear i qui, encara ara, sembla venerada com un profeta, quan el seu nom només s’hauria de pronunciar per transmetre a les noves generacions allò que no s’ha de repetir mai en la història de la humanitat. Evidentment, la seva adoració per part d’alguns és deguda a la veneració del preu de les coses i no del valor que tenen. I de les persones: la vida de les persones, ens deien, no te preu. Però no ens equivoquem: la vida de tercers, per a alguns, no té valor. Costum que es va mantenint al llarg dels segles. Costum que demostra la irracionalitat que vivim.
Si cada setmana veiéssim arribar pasteres d’immigrants a la venerada platja de Cala Agulla, els xalets del Gulló estarien abandonats. Si cada setmana trobéssim els cossos d’immigrants desposseïts de valor vital, desnonats de país i exclosos de família, l’aprofitament d’aquesta platja deixaria de ser turístic i els traginers que mercadegen amb el paradís li girarien l’esquena per mirar a una altra banda. Evidentment. És llei de mercat, que no llei de vida: llei de vida és tenir aliment, protecció, salut i, podríem afegir, educació d’acord amb la societat que ens acull.
Però la societat que formem ja no ens acull, perquè està venuda a la força bruta del poderós. Es privatitzen els recursos públics pagats amb els impostos de tots; es permet als poderosos saltar-se les lleis que la majoria ha d’acomplir; es salven amb diners públics les actuacions fraudulentes d’usurers i indignes banquers. La societat dels rics vol treure’s del mig la gent de carrer, no vol barrejar-se amb els qui no tenen les butxaques plenes de riquesa, mal anomenats “pobres”. Aquests “pobres” només serveixen per augmentar la riquesa dels poderosos; la manca d’educació i de cultura afavoreix que l’explotat no pensi, que no parli, que no es queixi. Com animals. Privatitzar i limitar l’educació fa que els rics que la poden pagar allunyin el perill que qualsevol altre ésser els pugui fer “competència”. I així anem: alguns pobres d’esperit, sense força per lluitar, segueixen menjant de la ma de qui els dóna les engrunes. Menja i calla: quantes vegades no ho haurem sentit sense adonar-nos què significa?
Per acumular més riqueses, alguns rics són capaços d’encerclar quatre pins mal comptats, símbol d’esbargiment i felicitat per a tot un poble, impedint-ne el pas. Quatre pins sota l’ombra dels quals la trobada popular, de tant en quant, permet compartir. Quatre pins que han donat ombra al llarg d’anys a aquells qui s’han aplegat per fer un àpat conjunt, per compartir una estona de felicitat i esbarjo descansant de la feina. Els Pins de ses Vegues.
Compartir felicitat, compartir vivències. Mantenir les tradicions, la cultura i la natura.
Mentrestant, els propietaris, tancats dins llurs possessions encerclades de càmeres de seguretat i murs opacs, es mengen confitades les escriptures de les riqueses acumulades (o usurpades?) i fan frit de matances amb els milions d’euros i amb les joies de metalls cars i pedres de preus absurds (i deuen tenir un mal de panxa espectacular). Perquè en sentir parlar dels Pins de ses Vegues deuen pensar en la paraula “veguer”, i no en “vega”, amb significats molt diferents. Si volguessin comprendre la diferència eliminarien les càmeres, els murs i els tancaments. I se n’adonarien que encerclar els pins és escanyar-los i escanyar-se a sí mateixos. I oblidarien la vegueria per pensar en les vegues.
Si sortissin de les seves presons de luxe compartirien l’ombra dels pins amb les millors paelles del món. I encara més: compartirien la felicitat de tot un món.
