ESCRIC PER  A MI

REFLEXIÓ  “ DE MODA”  



              

Estic segura que, generalment, la gent està més preocupada per portar roba a la moda, o per dur-la almanco neta i sense apedaçaments, que per viure amb la consciència  assossegada. De vegades he posat a prova a coneguts meus amb preguntes com aquesta: Qui de vosaltres portaria un adob o, tal sols, un parell de cosidures de més a l’alçada del genoll?  Molts d’interrogats reaccionen com si la seva vida pogués esfondrar-se. Per a ells seria preferible anar ranquejant amb una cama rompuda que amb uns calçons estripats…

Per què les persones no tenim en compte el que vertaderament és respectable, sinó el que els altres respecten?  Seria interessant saber quant de temps resistiria la jerarquia social dels homes si fossin despullats de les seves vestidures, que no són altra cosa que cutícola externa i closca mortal.  Vaig llegir no sé on, fa poc temps, que una escriptora russa va confessar la necessitat de fer ús d’una roba distinta de la que s’havia posat per a un viatge que va fer a Àsia. Quan ella va anar a visitar les autoritats de la ciutat on s’hostatjava, va manifestar que ho havia fet perquè “ara em trobo a un país civilitzat, on a la gent sa la judica per les seves vestimentes”.

Quan demano una roba amb una faiçó determinada, la meva modista amb respon amb tota seriositat: ”Ja no es fa així”. I emfatitza talment com si amb les seva asseveració es referís a alguna autoritat en la matèria. I em demano jo quina seria l’autoritat aquesta que afecta un assumpte que, únicament, em concerneix a mi. De què serveix que em prengui les mesures si, quan ho fa, no amida el meu caràcter?.

Adoram la moda que fila, que teixeix i talla amb absoluta autoritat. El rei de les moneies es posa una gorra, a París, a Milà o  Londres i tots el simis del món, en especial d’Amèrica, fan el mateix. No crec que al nostre país, com tampoc a cap altre, el vestir s’hagi convertit en un art.

El principal objectiu d’aquesta indústria no és que la Humanitat pugui vestir bé i de forma honesta, sinó que les empreses s’enriqueixin tant com sigui possible. Bé, això no pretén ser més que una reflexió, en to baix, d’una afeccionada a tenir esment a les variabilitats de la moda – malgrat la meva cosidora personal (no t’enfadis, Cati) – . Una servidora no és presumida, encara que ho pugui semblar,  entonada com vaig a la foto que encapçala aquest  article. Que quedi clar!

Llùcia del Campo Sansó  11.06.14