Perepunyetes
El cronista de Cap Vermell que va cobrir l’esdeveniment de la inauguració del gran mural de Gustavo en el moll, en Buc Pons, es referia a algun perepunyetes, que pel que sembla es mostrà queixós pel tractament lingüístic que s’havia donat a l’acte. Bé, per si algú no ho té clar, això de perepunyetes ve a referir-se als que són exageradament minuciosos i exigents, o almanco així he vist que ho explica el diccionari.
En tot cas, em sum a aquest perepunyetes esmentat pel cronista. Que a un acte de la transcendència del que vàrem viure el passat dia 27 no s’hi escolti ni un “bon dia” en la llengua que l’Estatut defineix com la pròpia d’aquesta terra, vol dir que no és que facem passes enrere, sinó que ja hem reculat fins a una situació com la de l’època predemocràtica, quan els mateixos mallorquins ens avergonyíem de ser catalanoparlants i, a més, patíem la censura –i la repressió – d’una dictadura.
A l’any 1895, el gran poeta i dramaturg Àngel Guimerà va ser elegit president de l’Ateneu Barcelonès. El seu discurs inaugural el pronuncià en català, i era el primer president que “gosava” fer-lo en aquesta llengua en tota la història de la institució. No sense polèmica, diguem-ho. Han passat gairebé 120 anys, des d’aleshores, amb dues guerres mundials, una guerra civil i 40 anys de dictadura pel camí, i aquest llarg període i totes les vicissituds que l’han reblert no han estat suficients per a recuperar una cosa tan essencial com és la nostra dignitat com a poble. Vist en perspectiva, sabem que les figures cabdals, com Àngel Guimerà, només són fars que assenyalen el camí, però nosaltres, com a col·lectivitat, som ben capaços d’ignorar la llum que ens hauria de guiar i, per tant, d’estavellar-nos indefectiblement contra les roques de la ignorància.
Feta aquesta disquisició, tornem a estudi. El batle, Rafel Fernández; el meu amic, l’admirat Gustavo, i el conseller de Turisme, Jaime Martínez, van trobar que no esqueia dir ni una sola paraula en llengua catalana, davall la pèrgola del moll. Segurament, si tengués ocasió de comentar-los-ho, em sortirien amb una excusa tan rebregada com la del pragmatisme: el castellà l’entén tothom. Però no, perquè, com poguérem escoltar, es va haver de fer una traducció a l’alemany, ja que la llengua de Castella es veu que encara no ha arribat a tots els racons de l’orbe. I, en qualsevol cas, si en un acte cultural com el que comentam ens hem de moure a impulsos de simple utilitarisme, és que, definitivament, hem perdut el nord. No és per pragmatisme que s’inaugurà l’obra d’en Gustavo, sinó per la força creadora de l’esperit, com passa en tot el que correspon al món de l’art.
El fet de posar en valor la nostra llengua no hauria d’estar prioritàriament condicionat per aspectes d’ordre pràctic, sinó per respecte, per autoestima, per dignitat. Guimerà, acabà el discurs de l’Ateneu, que he esmentat més amunt, amb unes paraules manllevades a Dant: “Vergonya eterna a aquells que, menyspreant son idioma, alaben el dels altres”. En tot cas, nosaltres fa temps que l’hem perduda, la vergonya.
I com que no es tracta de mesclar ous amb caragols, i atenent que les prevencions lingüístiques aquí expressades no tenen res a veure amb la meva incondicional admiració per l’obra de Gustavo, per acabar també faré un manlleu, en aquest cas uns encertades paraules del mateix Buc Pons, de l’article a què m’he referit al començament: “Sempre que mirem en direcció al moll, allà estaran els músics fent ballar les ones”.
