Avui, Crist ha mort. Va morir perquè el mataren i ho feren clavant-lo a la Creu. No fou una mort ràpida, els seus botxins cuidaren que fos llarga i dolorosa.

Hom se n’ha de fer càrrec, almanco imaginàriament. Ens hem de posar en el seu lloc. Hom ha de sentir-se Ell. S’ha d’intentar sentir tota la seva tragèdia: la tragèdia d’aquest home; la seva tragèdia humana. Hom ha de sentir-se Ell quan l’insultaren, l’escarniren, l’assotaren, li escopiren, el coronaren d’espines i li esquinçaren el cap i el front amb les espines.

No, no ens trobam en una recordança lleugera i quasi festiva. Hem de sentir que aquestes espines ens esquincen la carn o nosaltres mateixos. Hem de sentir, passa a passa, tot el Calvari: des de la humiliació fins a la mort, talment com si fóssim nosaltres els que passàssim per totes i cadascuna de les seves passes… No, no són bromes. No és una qüestió de “panades i robiols”; és quelcom més seriós, molt transcendent… Quan li feren portar la creu, per un llarg camí, no era tan sols portar el pes d’una creu massissa i material… Ens l’hem de carregar físicament nosaltres, sentir el dolor de les arestes, dels caires tallants de la gruixada soca de fusta sobre la carn de la nostra musclada, el llarg tauló arrossegat amb l’altre extrem sobre el sòl irregular, fent mal a cada cop. Provem-ho, nosaltres, de portar un tauló en aquestes condicions.


Capella Castell amb les ofrenes i relíquies, a l'any 1950,  amb motiu de la Setmana Santa

I no és solsment el sofriment físic, és que Ell transporta, personalment, els feixucs taulons creuats sabent que són els mateixos en què l’han de crucificar, sobre els que haurà de morir torturat per un dolor d’hores i més hores, sense conhort ni alleujament. Ell transporta, conscientment, l’objecte que l’ha de matar; on ha de morir… És la més gran humiliació, la major crueltat i sadisme inferits a un éser humà pels seus assassins.

Veieu-lo passar. Passem també nosaltres entre dues fileres de gent que contemplen, sense fer res per evitar-ho, sense moure ni un dit per salvar-lo; a Ell, que passava per tota aquell turment per salvar als altres: aquells mateixos que el contemplen com un espectacle, amb la morbositat dels espectacles sangonents. I Ell els veu, se sent contemplat, calla i continua el seu camí. Però, què pensa? Què sent en aquells moments? Te temps per pensar?

El camí és llarg, i va quasi despullat i descalç. Avui, en aquests dies, es precís posar-nos al seu lloc, en les seves circumstàncies; perquè Ell no és un lladre, no és un assassí. No porta dintre seu, a la seva consciència, ni tan sols el consol d’estar pagant una culpa o un crim comès.

 Ell és innocent… Mès que això. Ell ha predicat el bé per a tothom, el perdó fins i tot per als malvats, l’ajuda al proïsme, l’amor fins i tot per a aquells que li fan mal. I per això el maten i Ell ho sap, i també sap que no és comprès. Els poders establerts l’eliminen, els seus amics el neguen perquè tenen por. Únicament li resta el consol de saber per què ho fa. La seva és una determinació humana superior al seu temor, i qui sap si fins i tot al propi dubte, en certs moments, com quan demana al Pare que li eviti aquell tràngol.

A continuació, allà dalt, al Gòlgota, reproduïm cada moment: quan l’estenen sobre els taulons, quan l’estiren i desconjunten, quan el punxen amb els claus, la carn enclavada, la primera martellada que fon el ferro dins les entranyes de la mà, que esquinça la carn i trenca els ossos... Això fa mal! I l’altra mà, i un peu sobre l’altre peu, i el clau gros, rovellós i tosc, que s’endinsa, martellada rere martellada, cop rere cop, agegantant el dolor de la carn viva…

Paga la pena pensar en tot plegat. Paga la pena imaginar-ho. Sentir que les seves mans i els seus peus són els nostres; els mateixos que ens permeten aferrar els objectes i caminar pels nostres camins… a nosaltres, no al veïnat! No és d’aquell home llunyà, que fou, que va existir fa tants d’anys. Si volem comprendre, ens ho hem de fer nostre, ho hem de viure nosaltres tant com ens sigui possible per entendre aquest aniversari i el perquè d’aquestes hores que ara mateix són litúrgia cerimonial.

La creu enlairada, quan tot el pes del cos dol en el centre de les ferides i fa de tot aquest cos un immens dolor, i la carn s’esquinça una vegada més. Quan a l’alçada del Gòlgota s’aixeca més amunt l’alçada de la Creu, des del cim, la seva ment lúcida, clara, les seves facultats íntegres, Ell sent, Ell pensa, escolta, veu, i les llargues hores, infinites, que no passen, sense una gota d’alleujament, sense medicaments ni remeis que mitiguin els dolors; assumint de forma crua tota la immensa quantitat de sofriment físic, moral i de solitud humana i, encara més, llavors, l’àcida punyida de la llança en el costat i el vi agre als llavis…

Des d’aquella alçada de la muntanya, més alta encara des de damunt la creu, el món i l’horitzó..., què pensava, què sentia?, per què? Quants d’homes, d’una o altra forma, com Ell, han passat i passen per calvaris! Homes i dones com Ell, però que no són Ell, ni són tocats amb el dit de Déu, més de dos mil anys desprès, trepitgen, ressegueixen i pateixen calvaris...  Per què?

Homes d’avui, recordant aquets fets, reflexionem! Commemorem la Passió amb el cor i els sentits, i reflexionem. No, no és una festa, és una Passió profundament dolorosa, actual i incompresa.

Marce Lòpez Sirer- “Casialgo” ( en castellà a l’original) per deferència Cati Martinez-Joan Sancho).