La meva amiga Anabel Sánchez m’ha enviat, via correu electrònic, una nova carta, un nou escrit, com d’altres que, temps enrere, em remetia amb la finalitat que, si hi estava d’acord, la signàs, que èlla ja la faria arribar al seu destinatari o, com a mínim, a la secció de “Cartes al Director” de qualque diari. A la missiva – que penso reproduir tot seguit – l’ha corregida i augmentada una servidora, amb conjunció amb dues noies més que, així mateix, l’han signada, a banda d’Anabel.

El text és el següent:

”Benvolgut ministre de l’Interior: Hem rebut la seva carta que tracta sobre l’estat del nostre cotxe, per la qual cosa li volem  expressar la nostra gratitud, davant la seva  preocupació per la inseguretat vial que representam nosaltres a l’hora de conduir un vehicle de més de 10 anys. Però, si ens ho permet, senyor ministre, ens agradaria fer-li una pregunta: Quina quantitat de diners ha costat al Ministeri informar a tots els usuaris de cotxes antics del país?.

Amb aquests doblers, ¿no creu vostè que es podria subvencionar l’adquisició de més vehicles i, qui sap!, segurament també ampliar qualque menjador social o haver evitat el desnonament d’alguna família? Si considera, senyor ministre, que estam equivocades, li demanaríem per favor que enviàs una carta similar al seu col·lega el ministre d’Hisenda, aconsellant-li que ens abaixi els impostos i així tenir major poder adquisitiu. I una altra carta al propietari dels pisos que nosaltres, pobres dones treballadores, i alguna d’inscrita a l’INEM, habitam, a fi que ens rebaixi el preu del lloguer. Una altra carta podria enviar-la vostè, senyor ministre, al directiu de la nostra sucursal bancària perquè ens concedeixi un préstec assequible. I, finalment, podria dirigir una epístola a la nostra empresa (la de les que encara treballam) perquè ens descongeli el sou, al mateix temps que li agraïm que no ens l’hagin reduït o no ens hagin acomiadat. D’idèntica manera que li agraïm, senyor ministre, la seva preocupació per la nostra seguretat. Tal volta, aleshores, podrem comprar-nos el cotxe nou recomanat per vostè.

Eduard Punset comentava en un dels seus saborosos articles que els espanyols no ens escoltam els uns als altres – la xerrameca és més abundosa entre els que habitam aquesta “pell de bou” – i som afeccionats o bé a callar o a cridar en excés, just quan el més necessari es xerrar. I per què deim això? Idò perquè molts som donats a la repetició del que diuen (com per exemple vostè, senyor ministre de l’Interior) els líders en els seus grans parlaments, malgrat moltes vegades la demagògia i la manipulació estiguin presents, afavorint la desconfiança, la ignorància i el menyspreu mutus, hàbitat perfecte per a cultivar el donar greix als que comanden, els quals ens arriben a fer creure que són portadors de la veritat absoluta. Quina pena que, en la major part dels casos, facem mamballetes a aquells que en els seus discursos ens “regalen l’oïda” amb temes que ells saben que ens agraden! I com diu Punset: ”L’opinió monolítica  i, a més infrangible, que el pensament únic, per a mi consisteix a tenir clar que el que jo pens és tot el contrari del que penses tu”.

D’aquí que, senyor ministre, no cal que ens enviï cartes que hem de pagar entre tots. Els permisos de circulació amb el segells de la ITV ens recorden constantment quan correspon passar la inspecció. Ja no som menors d’edat. Gràcies.”

Quina emprenyadura!     

Joana Gomila