Des del cim, la mar blava...Joana Gomila, “Trescadora”
Deixant a la dreta la carretera asfaltada i ampla, tothora transitada pels autos que amb velocitat vertiginosa fugen de la calor del poble i corren cap al lloc de descans, prenem un caminoi estret i tort que, després de mil volteres per no desdir en res dels senderols de la pagesia, ens guiarà al cim d’una muntanya bella i majestuosa, un poc separada de les altres que al seu darrere i a respectuosa distància es donen les mans, tot semblant que li fan cort. Està coberta d’un ric mantell de verdor, teixit de pins i esmaltat amb diverses brodadures que formen clapes de tons diferents, i són els redols d’ullatres, garrovers i alzines el refugi de les cegues al cor de l’hivern. De les cegues neix el nom del puig Ceguer, a Capdepera.
La seva ascensió és penosa, a causa de sa verticalitat i de l’espessor del pinar i de les roques cantelludes que es troben pertot arreu, però el que la fa més dificultosa encara és la fullaca seca i llenegadissa que, com a blana catifa, s’escampa arreu, tot i mostrar en molts de llocs els ossos pelats, com si la muntanya, a força d’inflar-se d’orgull per la seva gentilesa, s’hagués esquinçat la pell.
Sota el deliciós i bellugadís cobricel del pinar, es respira el ric perfum de reïna, mata i romaní, i una no es pot estar d’obrir la boca i eixamplar els pulmons per a copsar tota la flaire que dóna salut i vida i que juntament amb la remoreta dels pins, moguts per un alegre ventijol, fa córrer per les nostres venes un no sé què d’embriagadora poesia. Tot això ens fa oblidar la fatiga i cansament i sense adonar-nos-en ja ens trobam al cim de la muntanya.
Un crit d’entusiasme surt de les nostres boques, més ben dit, del nostre cor, en contemplar la grandiositat i magnificència del paisatge que tenim a la vista. La llum moridora i roenta que el sol prop de ponent ens envia encara fa més plaent el quadre. Als nostres peus, la mar immensa i pàl·lida, suaument gronxada per l’embatol i rivetada d’escuma blanca, besa, amorosa, les roques que l’empresonen formant milers de cales, puntes i ondulacions. Allà, enfora, quasi a l’horitzó, navega una barqueta de vela airosa i deixa al seu darrere un solc obscur, com l’arada en remoure la terra, formant bell contrast amb el color uniforme de la mar.
Una llarga filera de casetes alegres i blanques, com lliris de platja, respiren, sorpreses i enamorades, la quietud de la mar. Llàstima de les columnes de ciment d’hotels i edificis singulars que rompen malauradament l’harmonia del paisatge. Cap renou de motor ni remor estranya ve a torbar la grandiosa tranquil·litat de la panoràmica estampa, tot és calma i silenci i davant tal meravella em vénen a la memòria i repetesc, baixet, aquelles inspiradíssimes estrofes del nostre poeta mallorquí Mn. Costa i Llobera, que tant escauen damunt aqueixa altura :
Damunt el front de la serra
bé pots, cor meu, reposar,
suspés entre cel i terra
sobre l’abisme del mar.
El pinar que se desplega
baix dels meus peus, onejant,
mantell immens qui rossega
d’aquesta roca gegant; .
La mar de blaves planures
que en el cel se va perdent,
el cel de blaves altures,
on es perd el pensament.
Tot viu, tot alena i canta
canta l’himne del amor...
Obra de Dèu bella i santa,
poema del Creador!
Mai ens cansaríem de contemplar tan bell espectacle però el dia es va morint i cal pensar en la perillosa davallada, i obrint bé els ulls recorrem per darrera vegada tots aquells indrets a fi que ens quedin ben gravats a la memòria, i amb la cara somrient i el cor trasbalsat de goig i d’emoció començam a baixar la muntanya per la part de darrere, on el pendent es més dolç, i per no llenegar ens aferram a les aspres carritxeres.
Aquí el panorama es deliciós: s’aixequen una multitud de pujols, coronats tots de molins vells, enfront de la carretera que porta a Cala Rajada, en una altra muntanyola vestida de verdor i, pel mig, una llarga escampadissa de cases color de terra, xalets i zona residencial que semblen compondre un artístic però massa saturat poblet. En arribar a la carretera ja es fa de nit. La lluna grossa i ben rodona escampa la seva claror blanca i freda, desmaiant la malenconia, i ens acompanya i il·lumina, com amiga fidel, fins a la porta del cotxe que reposa a la vall, a l’espera dels seus viatgers. Abans d’acomiadar-nos del puig Ceguer, plenes d’entusiasme, ens convidam per, un altre cop, malgrat passin uns anys, repetir tots plegats la mateixa eixida.
Setmanes més tard, cap al Munt Gros manca gent. N’hi ha d’arena allí…, ens deim. Uns al·lots ens comenten que hi van a fer-hi el carretó, davallen rodolant el llarg munt arenós. Més enllà, un clap rogenc amb traces de caseriu esbotzat, el coll d’es Racó, sa Duaia sobre un fons verd obscur, sa Cova, la serra de sa Creu Vella i Sos Sastres, on hi ha la font que bramula quan s’acosta mal temps; i pertot arreu una incomptable munió de monticles, tossals, faixes de terra ufanosa, comellars dels quals desconeixem el nom, ja que no som d’aquí, malgrat fruir i molt d’aquestes latituds. I si miram cap a Cala Rajada, hi ha cala Moltó, l’Agulla, s’Entrador, l’Agulló – que tanca una espècie d’arc amb una fletxa a punt d’engegar, una lira d’una sola corda que brunzeix batuda pel temporal – , que componen, juntes, aquelles cales.
Durant quant de temps hi hem estat, embadalides, als dos llocs? No ho sabem, ja no ens en recordam. Ha semblat una setmana, de llargues que foren les jornades destinades a aquells paratges i, per ventura, mig jornal. I és que un any rodó no ens semblaria llarg mirant la mar, la nostra enamorada.
Joana Gomila
