Benvolguda Tia:

De veritat voleu fer-me creure que Vós creieu fermament en l’actitud democràtica dels governants i dels qui els envolten? Però, Tia, si és un sistema que s’alimenta de les seves pròpies decisions, falsedats i mancances!! De debò voleu creure que pensaré que això que dieu és veritat? Realment voleu dir-me que encara creieu en la veritat absoluta?

Mireu, jo ja fa temps que vaig decidir voluntàriament donar-me de baixa d’aquesta religió que agafa la veritat absoluta com dogma de fe. Habitualment, de petits se’ns castigava quan ens enxampaven dient una mentida. Tia: tots, de petits, hem dit alguna mentidota, és una de les poques eines de supervivència que tenen els menors per tal d’anar fent experiments vitals: fins on puc arribar saltant-me les normes que tracten d’imposar-me? Si els infants no diguessin mentides de tant en quant, com podrien lliurar-se de les corretges de la rigidesa de l’educació a la qual, de vegades, estan sotmesos? Coneixeu molts professionals de l’educació a qui confiaríeu absolutament i durant tota la vida l’educació dels vostres fills, nebots o nets? Quantes persones coneixeu de qui pugueu dir “és la persona perfecta en tot el que fa”? Existeixen persones perfectes? Jo penso que tots som imperfectes i, gràcies a la nostra imperfecció, podem viure la pluralitat d’idees, de pensaments, d’opinions. Si tractem d’aconseguir la unitat de criteris i de formes d’actuar, només aconseguirem barallar-nos! (Bé, això ja ho fa la humanitat, cada dia): quin model hauríem de seguir, el vostre o el meu? No, Tia, no: no som perfectes; per sort, ningú ha nascut amb un programa informàtic enregistrat al cervell; els pares i les mares, tampoc. El fotut és quan pensem: jo sí soc perfecte. Perill.

El problema de les mentides infantils no està tant en la pròpia mentida, ni tan sols, sovint, en l’acció realitzada; jo crec que el problema està arrelat en la manca de preparació nostra, dels adults, per abordar de manera sana, creativa, conscient, positiva, constructiva i educativa la resposta que volem donar per fer entendre l’infant aventurer el grau de perillositat de les dues accions realitzades: la mentida, com argument de defensa, i de l’acció concreta que volia amagar aquella falsedat. Em pregunto: estem preparats i tenim temps i ganes per reaccionar de manera raonable davant la mentida d’un infant? Repeteixo: no som perfectes, però hem de tractar de ser responsables.

I què passa quan l’adult és agafat en fals per un infant? Llavors, Tia, les coses són molt diferents, no creieu? Veig com si fos ahir l’escena d’una nena qui estava descobrint alguns misteris d’aquells de les il·lusions infantils de determinades festes properes a quan un any acaba i comença el següent. La nena, vestida amb la por d’estar descobrint una cosa que no volia descobrir i maquillada de llàgrimes que donaven brillantor a les seves galtes de felicitat, punyia la seva mare:

– Digues la veritat, mamà, digues la veritat!!

L’escena colpia, certament. ¿Quan pots amagar una veritat a un infant que t’estima descaradament: quan l’estimes de veres, o quan no l’estimes de cap manera?

D’altra banda: entre adults, valen les mateixes preguntes, Tia?

A mi, Tia, em van enganyar ben enganyat amb l’excusa de la veritat. Suposo que, com a molts, em van fer viure durant molt de temps en el regne de la veritat, aquell cel que tenia l’infern en la mentida absoluta. Amb el temps vaig acabar descobrint allò que jo tampoc volia descobrir: que, a la vida, només hi ha una veritat absoluta.

El sistema està construït damunt un femer de mentides i damunt elles s’ha creat una capa de falses veritats per poder tenir controlades aquelles bases putrefactes a les quals només uns quants tenen accés. O potser m’equivoco: potser resulta que aquelles bases, que per a mi fan mala olor, treuen aromes magnífics i la meva pituïtària es troba en mal estat; potser resulta que jo no estic entrenat per jugar en aquest terreny on l’engany i la traveta a l’oponent són la part fonamental de les regles del joc.

Mireu, hi ha uns verbs que, de petit, ens feien molta gràcia: els verbs copulatius. Podeu imaginar que, quan a una classe de nois (mascles, exclusivament) adolescents se li parla en aquests termes, un se’n recorda. I jo recordo que els tres verbs copulatius que ens explicaven en llengua castellana (vàrem tardar més anys a fer classes de català) són ser, estar i semblar. És fàcil d’entendre que no és el mateix ser un il·luminat que estar il·luminat, i molt menys que semblar un il·luminat.

Lògicament, quan un es creu que està il·luminat per alguna força superior deu arribar a la conclusió que és il·luminat i que disposa d’un poder absolut. El Rei Sol, ho era per la seva il·luminació, per la quantitat d’astres que giraven al seu entorn, o per quedar tot sol? Amb desastres i sense astres, vull dir...

Tornant a les mentides i veritats que us comentava, un que es faci o qui sembli un il·luminat li posarà un toc de picardia i d’humor, reconeixent les pròpies errades i sabent tirar enrere. En canvi, un il·luminat autèntic és com un Biscúter de les primeres fornades, un d’aquells cotxes d’abans: no tenien marxa enrere. I llavors, què passa? Que quan se sent atrapat en les seves il·luminacions i falsedats, segueix endavant sense frenar i trepitjant allò que troba, perquè no està equipat amb mecanismes de detecció d’errades ni de procediments de responsabilitat.

Ah, però: qui decideix si un està o és un il·luminat, o si ho fa veure? Per a mi està clar: l’entorn social amb la subtil ajuda dels poders que volen fer creure una cosa o una altra. Així, quan un il·luminat serveix a qui mana, ja va bé. I ja els va bé que no tingui marxa enrere: quan s’estimbi, ja posaran un altre. Segurament, més il·luminat encara.

Estimada Tia: a la vista de com funcionen les coses, seguiré creient que només hi ha una veritat absoluta: que la veritat absoluta no existeix. Si aprenguéssim de petits a conviure amb la mentida, a tenir-la sota control, a lluitar contra la problemàtica que genera i contra totes les falsedats que “il·luminen” tanta prepotència, potser hi hauria moltes més veritats i menys il·luminats.

Per cert: qui em deu “il·luminar” a mi per escriure aquestes coses? Ui, ara sí que estic preocupat!

Bé, Tia, fins aviat!