Les xarxes esteses en terra, sobre els terrats i al mig dels camins, s’eixuguen formant una bella escampadissa, olorosa, de marisc; hi ha també palangres i coves que les peixateres han rentat, posant-los per dins la mar. Baix de tres corpulentes ombres hi seu un estol de pescadors de cara vermella, mirada atrevida, grassos i forçarruts. Porten camisa de mànega curta, calçons arromangats i gorra d’un color indefinit; la seva conversa és brusca i tan forta que sembla que s’estan barallant.

Homes de mar treballant a les xerxes.

Parlen convençuts i conten llurs aventures i històries sobre indrets cala-rajaders i/o persones del poble – i s’afanyen a dir-la més grossa, quan qualcú cita aquella casa de darrere seu on domina una palmera – mentre reparen les xarxes, els lleven les herbes i les fan netes amb un trinxet a una mà i la llançadora a l’altra; adobant els esvorancs i passant els dits dels peus per entre les malles perquè cal tenir-les  ben estirades i subjectes.

És gent d’idees socialistes i no pensen més que en “la repartidora universal”. Avesats a la llibertat de la vida del mar, no volen subjecció de cap classe. No van a missa, ni tenen creences religioses, avorreixen els rics; mes, en el fons, són bons. Qualque pic, enmig de les seves converses, deixen veure el seu interior bondadós i la grandesa del seu cor; però, contrariats i avergonyits, es penedeixen de seguida i procuren amb paraules aspres corregir la seva debilitat.


 Es Mollet amb nins jugant.

Sí, aquella casa del darrere (es giren tots de cop): “La Casa de la Palmera”. Algú s’imagina Ciutat sense la Catedral, Madrid sense la Cibeles o Barcelona sense la Sagrada Família?, sols per posar uns exemples clars i significatius. Idò a molta gent li ha tocat haver-se d’imaginar Cala Rajada sense  aquella casa amb una palmera, la qual fou demolida en base a no sabem quins interessos i sense aturar-se a pensar que aquest enclavament era poc manco que un símbol del moll de Cala Rajada.

I, aquells pescadors, que cada matí la saludaven, a la casa de la palmera, en contaven la història que coneixien i que ens servirà per a retre un petit homenatge al desaparegut edifici que, en definitiva, formava part del paisatge del port gabellí.

Xarxes tirades

De sobte, els pescadors senten el crit d’un infant, seguit d’exclamacions d’alegria. Just a baix del terradet d’un cafè ple d’homes que juguen i beuen i riuen, tots es giren cap allà i una vegada assabentats del que passa, s’aixequen i prenen part en la joia. És que un al.lot jugant descalç per dins l’aigua ha afinat un pop colossal i amb un ganxo de ferro d’un company seu el desferra de les roques i el mostra victoriós als curiosos que van compareixent. Als pescadors, ara mateix, els atreu més el que passa amb el pop que parlar-nos d’aquella casa, la de la palmera.   

Casa Palmera i barques.

Desprès presencien una acalorada discussió entre els pares dels dos al·lots que havien descobert el pop, ja que cada un d’ells creia tenir dret al cefalòpode, esca molt preuada entre els mariners, un pare que crida perquè el seu fill l’ha tret i l’altre perquè el ganxo li pertany. Entretant, l’al·lotó, a tota pressa, sense escoltar més raons, s’enduu el pop cap a ca seva, rossegant les seves llargues i nombroses cames, i pel camí encara es remena mig esmorteït.


Vivers sobre les roques. 

Al poc temps, al moll tot recobra la calma habitual: els mariners han reprès la feina, peguen un crit a uns pescadors de canyeta que seuen damunt la seva pesquera, perquè se’ls acostin, ja que l’aigua de la mar s’ha remogut un poc més, i aquests, responen a aquells que no, que ara els ve de gust veure com les oblades piquen, prenen el menjar i s’enganxen a l’ham.

Barca engronsada per les ones.

El sol bofega, totes les cases han tancat les persianes, els al·lots neden mig despullats prop de la platja… i alguns d’aquells pescadors que han reprès la labor resten asseguts en un penyal amb un viver de llagostes per respatller. I amb la mà fent de visera damunt les celles miren i contemplen embadalits tanta bellesa i escolten la música harmoniosa i festiva als seus peus. Ara idò és el moment propici per parlar de la casa de la palmera.

El relat  l’haurem de reprendre en el proper article, ja que se’ns faria llarg i feixuc, contar-ho avui. Fins llavors, idò.

Bartomeu Melis