"Quan l’endemà s’envola l’avió, sé que una part molt íntima de mi mateix és també aquí, a Mallorca, no només per convicció, sinó també per sentiment."Capdepera és un municipi situat a Llevant de l’illa de Mallorca, amb nuclis de població tan destacats com Cala Rajada, Cala Lliteras o Canyamel, amb un nombre total d’habitants que ja supera els onze mil, de llarg. Amb prou feines a una quarantena de quilòmetres de Menorca, en línia recta i al doble de distància de Palma, la seva singular ubicació geogràfica li ha permès de tenir una mena de microcosmos propi i característic. No em refereixo pas a la flora i a la fauna, que ho desconec, sinó a un univers ideològic, religiós i social ben diferenciat del seu entorn, fins al punt d’arribar a constituir una mena de República Independent de Capdepera, en la manera de ser, pensar i fer de la seva gent, la qual respon al gentilici de “gabellí, gabellina”. Una singularitat, aquesta, que ja es manifestava en el terreny religiós el segle XIX. Aquest esperit obert, liberal i, de vegades, amb un cert aire llibertari i tot, fa possible, per exemple que, a l’estiu, el culte luterà en alemany es faci a l’església... catòlica de Cala Rajada, com una expressió més de la consideració de la diversitat com un valor enriquidor i de convivència.
L’activíssima Associació Cultural Cap Vermell, gabellina, acaba d’editar, a Documenta Balear, El metodisme a Capdera. 75è aniversari de la mort de Bartomeu Alou, un llibre de 450 pàgines, del qual em van fer l’honor de poder escriure l’estudi introductori. Amb aquest motiu han celebrat unes jornades d’estudi, aquest cap de setmana darrer, ben organitzades i concorregudes, en el context de les diferents iniciatives que duen a terme, regularment, per al coneixement de la seva història. Ja el 1886, quan hi havia només 2.671 gabellins, a Capdepera hi havia fins a tres centres d’acció protestant regular, per al culte religiós o bé la docència. Curiosament, per davant de València, Alacant, Maó, Terrassa, Sabadell o Figueres, grans centres de referència del protestantisme a nivell nacional. Per davant de Capdepera només hi figurava Barcelona, amb catorze centres. Però no sols hi havia protestants a Capdepera. També hi havia espiritistes i catòlics i republicans i socialistes i cooperatives i escoles d’orientació religiosa diversa, en uns moments on l’analfabetisme s’acostava al 80% de la població, i les dones jugant un paper actiu en diferents camps de la vida local. En aquest ambient, s’hi constituí una església metodista, al capdavant de la qual figurà un personatge d’una força extraordinària com Bartomeu Alou. És de tot això que hem tingut ocasió de parlar aquest darrer cap de setmana de gener.
L’experiència gabellina, però, m’ha servit per a adonar-me, novament, de la solidesa de la consciència nacional que, fora del Principat, es pot trobar en diferents àmbits de la societat, més enllà de la Catalunya estricta. Pujo dalt del vehicle que, de l’aeroport em duu a Capdepera, en un recorregut de paisatge tranquil i agraït. Tot el viatge és una conversa viva i apassionada sobre el procés independentista a Catalunya, procés del qual el meu acompanyant se sent part activa i interessada, de Mallorca estant. Arribats a la casa on prop d’una vintena de persones compartirem dinar, un sol càlid i acollidor equilibra la gelor del vent persistent i ho omple tot de llum. De fons, hi ha una televisió engegada amb TV3 a la pantalla, permanentment. Miro els llibres dels prestatges i, llevat d’alguns de temàtica local, no són diferents dels que jo pugui tenir a casa. Més ben dit: són els mateixos. La sobretaula del dinar gira, en exclusiva, al voltant del tema: “Ens en sortirem, no? Votarem, el 9-N? Serem independents, segur!”. Cap dels que parla o pregunta no votarà el 9 de novembre, perquè no resideix a Catalunya i no hi té dret de vot. Però se sent part del mateix poble, la mateixa cultura i la mateixa nació i t’ho recorda a cada moment, en la mateixa llengua.
Abans de l’inici de les jornades, altra gent a qui no conec se m’acosta i, amb complicitat, s’interessa també pel procés i em fa comentaris amb un punt de lluïssor il·lusionada als ulls, però també d’una certa temença: “No mos deixeu sols, Naltros som valtros, No és vera que aquí tots votem PP com no us feim a valtros culpables que el PP governi tot l’Estat espanyol...”. La persecució de la identitat nacional comuna, començant per la llengua com a element més visible, forma part de la quotidianitat al País Valencià i a les Balears, amb els quals volen tallar tot vincle, començant pel comunicatiu. No volen que se’ls encomani el mateix desig de llibertat que ja es respira al Principat i, menys encara, que puguin voler el seu futur sobirà compartit amb el del Principat. Fa feredat que hi hagi tanta gent a Catalunya que sigui encara incapaç de veure-ho i continuï fent un discurs regionalista, provincià, blavero, com diria Joan Fuster: “Primer preocupem-nos de nosaltres i després ja en parlarem, Ells ja tenen el que volen”, etc. I aquí ve la pregunta: qui som “nosaltres”? Raimon forma part del “nosaltres”? I en forma part Maria del Mar Bonet? I Al Tall? I Antònia Font? I Obrint pas? I l’Estellés, i en Mira, i Llompart, i Rosselló-Pòrcel, i Villangómez i l’Eliseu, i...? Torno cap a Ciutat de Mallorca, ben entrada la nit, i al vehicle hi ha sintonitzada Catalunya Ràdio, de fons d’una conversa novament unitemàtica. Quan l’endemà s’envola l’avió, sé que una part molt íntima de mi mateix és també aquí, a Mallorca, no només per convicció, sinó també per sentiment.
article publicat a
