Un ramat de godalls que grufen i s’acoblen o es dispersen cercant cabeces. El porquer toca un petit flabiol i la melodia s’escola com un rosari de plors. El cos ja li ha pres alambor i, en lloc d’una vertical, li fa un angle obtús amb les anques per vèrtex.

Duu la gorra ensaïmada, els calçons estripats, té les dents podrides i ennegrides de turc, el rostre gratellós, els cabells com una vorera que no l’han eixermada mai; el coll apergaminat, llaurat d’arrugues que semblen les canals d’una teulada; les orelles i el nas obstruïts d’una pelussera revellida i les mans com unes portes amb les frontisses rovellades que no es volen obrir. Emperò sos ulls, dos calius enmig de cendra, flamegen d’una estranya energia i revelen un tremp d’acer forjat en l’enclusa del dolor, i jo crec haver-hi vist una fonda tempesta contínua sota les aparrences d’una gran bonança  exclusivament externa.

Ell és casat, més sa dona se li morí  i, de llavors ençà, a casa seva no hi hagut més que misèria..., i brutor: germanes bessones. I no és que abans hi hagués res a tirar: allí sempre foren més els peus que les sabates; i, més que el pa, hi havia abundant la gana, i la carn nua més que la roba per cobrir-la. Però, mentre la dona hi fou, hi hagué netedat; ella era curosa i endreçada  i, enmig de la pobresa, gaudia del sentit d’una exquisida elegància ingènita . ”Si tu l’haguessis coneguda – em diu en Fèlix, o Felìu, que pel cas és el mateix –, més aviat baixa que alta, tota ella era mel, era música, era alegria, era gentilesa. Per parèixer una reina, just li mancava el vestit i la corona”.

D’una tombarella, la dona es rompé l’ansa del coll i morí ràpidament. Fins llavors, entre els esposos no s’hi era ficada la més lleu renyina  i, per l’engrescament d’un envers l’altre, quisvulla els hauria pres per nuvis. La separació fou tremenda – esqueix de fibres ìntimes – i l’enyorament del porquer, sense mesura ni conhort. Els fills li cercaren nores i les filles gendres, i la mica que poguessin haver estalviat, que era no res, se n’anà darrere els paraments de nuviances. I al pobre vell el deixaren sol, despullat com un santcrist, i de diners igual que un jonc de fulles. Per què l’havien de mantenir i sofrir si, tanmateix, ja no podien esperar-ne res?

”Sí, Paula – em diguè –, un posa fills al món, en menja de verdes i de madures, i per nodrir-los i pujar-los s’abraona rabiosament a la feina i hi consumeix la vida; un es decanta el bocí de la boca i els donaria la sang, i desprès t’ho paguen així: a coces. Això no és criar fills, és criar corbs que, a becarrades, ens treuen els ulls!”.  S’és emocionat i dos rolls de llàgrimes bullents i com a cigrons omplen les clotades i els sots feréstecs de sa faç pansida. L’únic que el sosté  i enforteix contra l’adversitat és el record de l’adorable esposa a la qual rendeix un culte indefinit.  Damunt l’altar del seu dolor silenciós i ocult hi crema l’encens i la mirra de l’amor seva que, atiada per l’enyorament  i  l’absència, s’aviva més de cada jorn.

He trobat el porquer dins el tros que hom anomenen ses Camamil·leres, sembrat d’aquestes, les camamil·les. L’ambient s’aroma d’una olor balsàmica i tonificant, travessant el sorral incandescent….   

  

Paula Valls Fuster