Que algú et senyalés amb el dit acusador de ser culpable d’una malifeta venia a significar, gairebé, que s’acabava el món.Estimada Tia:
Que el camí dels adults passa per la infantesa és cosa de discussió fútil. Qui ho vulgui posar en dubte deu tenir molts problemes de memòria i no se’n recorda ni de la seva pròpia història. És més: m’atreviria a dir que, fins i tot, aquest camí cap a l’edat madura passa per la joventut! Ara bé, Vós que esteu tan ben posicionada i guardeu relació amb tota casta de gent de tots els clans que ens agrupen, sabríeu dir-me si els polítics arriben a polítics en el seu estat de maduresa, o poden accedir-hi des de qualsevol moment de la vida sense passar cap tipus d’examen?
– Ara per on em surt, aquest! –em direu. Segur que us feu aquest comentari, eh que sí?
Doncs bé, resulta que fa unes setmanes, en llegir el comunicat d’un polític, vaig quedar mig estabornit. Respecte a una obra del municipi, deia: “també és cert que no es preveu que se pugui dur a terme al 2014 i menys que l’ajuntament sigui l’únic culpable de aquesta obra diguem-ne ‘no massa afortunada’”. És a dir, si no ho entenc malament, explicava i argumentava que la culpa de la manca de definició i d’acabament d’una feina municipal no era del tot atribuïble als responsables municipals del moment. Sí, feia referència a un abocador d’escombraries que està mal acabat. I jo no vaig poder més que demanar-me si aquesta persona, qui ostenta un càrrec municipal important segons la signatura presentada, sap apreciar la diferència entre els significats de responsabilitat i de culpabilitat o, pel contrari, si la coneix bé i juga amb les paraules per despistar el personal.
Jo, Tia, fa temps vaig decidir que la paraula culpa i els seus derivats havien de sortir del meu vocabulari, si no totalment, gairebé: culpable, culpabilitat... sonen massa a justícia, però a justícia d’aquella que apliquen els savis que en tenen coneixement, els Jutges, i d’altres que no són tan savis, no perquè no en sàpiguen, sinó perquè s’han venut i apliquen la justícia de manera molt particular i gens justa. Els ciutadans, quan parlem de Justícia en majúscules ho fem, sovint, des de punts de vista molt particulars, i la Justícia, en majúscules, al meu parer no s’ha de prendre des de la individualitat sinó des del seu abast col·lectiu, aplicable a tothom per igual independentment de les característiques dels particulars. No ho trobeu així? Vull dir que mai s’hauria d’ajustar la Justícia a l’interès d’un ciutadà, sinó que seria l’interès del ciutadà el que s’hauria d’adaptar a la Justícia global. És a dir: les Lleis haurien de ser aplicables per igual als casos que puguin afectar a qualsevol ciutadà independentment de les seves particularitats, noms i cognoms, i càrrecs. El contrari implica fer lleis, en minúscula, al servei dels poderosos.
Quan era menor d’edat, que algú et senyalés amb el dit acusador de ser culpable d’una malifeta venia a significar, gairebé, que s’acabava el món per una estona: càstig. Això aplicat als adults i traslladat a causes penals pot implicar que se t’acabi el món per molt de temps, sinó per sempre.
En tenir l’oportunitat de raonar amb nins i joves per una malifeta he procurat usar el terme responsabilitat. M’agrada més. Quan una persona se sent responsable d’haver comés una acció em fa pensar que ho ha fet a voluntat, intencionadament. Quan s’ha fet una cosa malament, sigui o no per error, i la persona qui ho ha fet és valenta, se’n sent responsable i assumeix les conseqüències per reparar l’errada; es pot donar la cara i assumir la responsabilitat, argumentar-la, explicar-se i, el més important, fer el possible per corregir i reparar l’acció si encara és possible. Sense voluntat de correcció, de què serveix la pena, sigui o no imposada per la Justícia? Quant als infants, que n’he trobat de tota casta, em sembla que, en fer-los sentir responsables d’allò que fan bé els ensenyem a ser valents i a aprendre a ser conscients que, quan fan una cosa malament, han de procurar corregir l’acció. Però ho hem de fer des del respecte; respectar que estan aprenent, respectar que són persones, respectar una escala de valors i respectar que ni nosaltres som deus, ni ells han nascut perfectes, i molt menys oblidar nosaltres que vàrem passar per situacions similars.
Els nins i nines que viuen amb culpes i culpabilitats tendeixen a acotar el cap, a amagar-se i, fins i tot, no arrisquen a fer coses que els sembla que faran malament i pel que, com a conseqüència, poden rebre un càstig o una bronca. I, llavors, em pregunto: com aprenen les persones que no arrisquen dins els seus límits?
Alguns polítics, al meu parer, són nins grans amb sentiment de culpabilitat; d’altres, simplement, són uns inconscients que no saben on s’hi posen. De trepes també n’hi ha a grapats. Els qui menys, adults responsables amb voluntat de servei a la comunitat en el seu sentit més ampli.
Els planyo. Jo no hi serviria. Vós potser en coneixeu que siguin ben responsables i, a més, que dominin prou bé la matèria que toquen. Com a qualsevol altra professió, les persones d’aquesta mena es fan respectar, però no perquè imposin una manera de ser, no. Tot al contrari: perquè, per la seva manera de ser, capten l’atenció de les persones intel·ligents i valentes.
Em sap greu, Tia, que aquesta carta que us envio avui potser és una mica melangiosa en el to. M’ha sortit de l’ànima en llegir aquelles declaracions que us citava al començament i m’ha recordat això de les culpes i de les responsabilitats. Bé, de culpes ja n’he parlat massa, ara tornaré a oblidar aquesta paraula i la seva família de derivats, espero que per molt de temps.
Fins la propera!
