Aquest any hem tingut un augment d’un 1,5% de la despesa en entrepans d’anxova respecte de l’any anterior, mentre que la dels de sobrassada i de favada asturiana s’han mantingut en les mateixes xifres.

Apreciada Tia Europa:

Em direu il·luminat, però crec que una part dels problemes del món s’arreglaria si els ministres de finances, incloent-hi el seguici d’economistes que els envolten, parlessin com els ciutadans de carrer i no s’inventessin xifres descomunals i percentatges a l’hora de fer previsions, projectes de creixement i totes aquestes coses que anomenen macro-economia. I crec que és més fàcil fer-ho així que no a l’inrevés, doncs un país amb milions d’habitants només té un ministre d’economia o de finances que, a més, si li traiem els títols i medalles i el vestim amb texans o amb granota de feina, passa a ser un ciutadà de carrer, per molta ràbia que li faci.

Imagineu-vos el procés invers i que facin xerrar els ciutadans de carrer com si fossin ministres d’economia, especuladors de Borsa, propietaris de multinacionals o milionaris d’aquests que tenen més diners que mig món. La cosa podria ser greu, encara que, això sí, donaria per crear moltes acadèmies i escoles de negoci. El resultat, però, no el garanteix ningú.

Per començar, suposem una família amb pare, mare i fills. A finals d’any, en comptes d’estar pensant en els dinars de Nadal, les festes i tot el que les envolta, haurien de preparar una reunió familiar per fer anàlisi de l’any i preparar el següent, potser, sense raïm:

– Aquest any hem tingut un augment d’un 1,5% de la despesa en entrepans d’anxova respecte de l’any anterior, mentre que la dels de sobrassada i de favada asturiana s’han mantingut en les mateixes xifres. Donat que d’anxova només en menja en Ferran, que el seu augment de pes no ha estat significatiu en relació al seu creixement percentual en alçada i que quan dina a casa sempre repeteix de tot, haurem de revisar a la baixa la seva ingesta diària, que provoca una reducció dels guanys familiars d’un 0,0035%. Pel que fa a la seva aportació intel·lectual al conjunt de la família, sembla que progressa normalment, encara que no s’estableix una relació de causa-efecte amb l’increment d’anxoves ingerides. Per aquest motiu, la direcció de la família valora les possibilitats de parlar amb els sindicats de mestres, i també presentar una reclamació a la patronal dels clubs esportius municipals, no sigui que els bocates d’anxoves siguin ventilats per causes relacionades amb l’increment d’hores de joc d’en Ferran als partits de futbol.

A més de les anxoves, la comissió d’afers interns familiars hauria d’estudiar les despeses cas per cas, fer un informe mensual basat en xifres estadístiques diàries, avalades pels padrins o altres agents familiars i pel personal qui faci de cangur d’en Ferran, que té sis anys, i dels seus germans menors. Això, Tia, significaria que el pare i la mare de cada família haurien de dedicar hores i hores a omplir fulls de càlcul, creuar dades, fer estadístiques i gràfiques i, finalment, comparar-les amb les dades de l’any anterior. Per què, per fer previsions, ho tindrien molt més magre, donada la lleugeresa com, des de l’administració, es fan ballar les xifres amunt i avall segons el vent bufi de Tramuntana o de Xaloc:

– Pel que fa a les previsions de l’any que entra, estimem que l’augment de la despesa directa en llaunes d’anxoves oscil·larà entre un 1 i un 35%, donat que el preu de la llauna pot pujar degut als acords dels japonesos amb la CE per pescar més a la Mediterrània, afegit a l’increment dels costos del ferro per causes de l’increment de la construcció a la Xina, del barril de petroli per les guerres a Orient Mitjà, i del paper per la prohibició de la CE a talar arbres d’una superfície total superior al 13% de la massa forestal europea.

I això sense tenir en compte les bretolades per fer pujar i baixar el preu de les coses a la Borsa, segons interessi a determinades persones que, pel que sembla, ningú coneix.

A més, ¿com podria, un ciutadà de carrer, qui amb prou feines cobra quinze ó vint-mil euros l’any tirant llarg, pagar-se un curs d’economia per entendre el que no entén ni qui s’ho va inventar? No, Tia, seria molt millor fer cursos de reciclatge per a macro-cracks econòmics i tirar pel dret. Així, el ministre de torn no hauria de fer coses rares i mostrar un llapis de memòria fent veure que allà dins hi ha totes les previsions econòmiques del país. I podria dir, sense miraments:

– Ciutadans: arribem a final d’any amb la caixa més buida que l’any anterior, la qual cosa vol dir que, o bé us clavem més impostos, o bé treballeu més i exportem més tots plegats i fem les coses millor per tal que vinguin més turistes i els puguem treure quatre cèntims més de la butxaca. Perquè els hospitals estan plens i, si seguim així, els propers malalts s’hauran de conformar a que els visiti un veterinari a casa; i no podrem fer la carretera entre tal i qual poble ni podrem contractar més professors per a l’escola d’aquell barri. Així doncs, els números no enganyen: els aturats són tants, els llocs de treball, quants, i la població no productiva ha augmentat en tants caps.

És a dir, ens tractarien igual, com bestiar, però dient les coses clares i sense floritures obscurantistes. Tots entendríem millor les coses, i no com ara, que parlen de percentatges com si fossin botifarrons, que molts d’aquests ministres es pensen que els botifarrons venen de París, com els infants, o potser de Brussel·les, com determinades normatives.

Vós, Tia, ¿creieu que els ministres i aquesta penya de savis macro-econòmics podrien aprovar un curs d’economia domèstica, o penseu que seria més fàcil fer-ho a l’inrevés? Perquè... creieu que han menjat mai un bocata d’anxoves amb olives? Jo dubto molt que sàpiguen què significa cruspir-se un bocata d’anxoves amb les dues mans, la boca ben plena i mastegant el pa cruixent barrejat amb l’oli, oli que també et regalima pel canell...

Jo penso que no serà fàcil: primer els haurem d’ensenyar a menjar un bocata amb les dues mans, sense anxoves ni olives per començar, no sigui que es taquin l’americana, o la corbata de seda. Després ja veurem si arriben a l’aprovat per matricular-se als cursos d’economia de subsistència. ¿Potser voldríeu, Tia, enviar alguna subvenció als sindicats, per tal que organitzin aquests cursos? Ai, perdó, que aquests també haurien d’inscriure’s als cursos! En què estaria pensant!