" La set de coneixement sempre troba una font que mana. I si l'enigma és al pensament, a la percepció hi trobarem la resposta."

L'intel·lecte és una eina meravellosa que que avui en dia empram, coneixem i consideram molt important. La civilització grega és la primera en mostrar un intel·lecte incipient. Segurament, l'intel·lecte tal i com el coneixem avui sorgí de la mà de l'escriptura. Precisament David Abram, parla de com l'inici de l'escriptura no ideogràfica va ser l'inici de dos processos molt importants: la desvinculació de l'home amb la natura i l'adquisició de la capacitat de veure els propis pensaments immòbils en un suport material i així començar a reflexionar sobre ells. Durant el Renaixement (el mateix nom Renaixement fa al·lusió a un retorn dels valors de l'època grega) comença un procés d'abandonament del domini de la fe en l'explicació dels fets naturals donant pas a una confiança progressiva cap a la raó, que se veu fomentada en el Segle de les Llums. A principis del segle XIX se viu a Europa una corrent d'orientalització: arriben aires massius de filosofies orientals que d'alguna manera comencen a conviure amb els coneixements intel·lectuals que en aquell moment a Europa ja s'havien adquirit i assentat fermament. Aquests aires reviscolen amb diferents moviments que defensen que les experiències de silenci, comunió amb la natura i l'univers són tan vàlides, valuoses i certes com els majors assoliments de l'intel·lecte.

 Que l'ús excessiu de l'intel·lecte pot ser nociu (tant a nivell individual com a nivell social) fa poc que se comença a afirmar. A Terra animada, per exemple, Stephan Harding ens parla de 4 tipus de formes de coneixement de l'ésser humà: sensació, sentiment, intel·lecte i intuïció. Aquest científic defensa que l'ús abusiu de l'intel·lecte porta a una explicació de la realitat massa freda i simplificada que porta a accions de la mateixa naturalesa i que, per tant, avui, més que mai, se necessita un retorn al sentiment, a les sensacions dels sentits i al despertar de la intuïció.

 Per a parlar de llibertat en aquest article haurem de desmuntar alguns dogmes que – introduïts per Kant - malauradament se troben en el fonament de la forma de coneixement més valorada avui en dia, la ciència convencional:

- El primer: que els sentits ens enganen, que són molt limitats.

- El segon: que el pensament va sempre necessàriament tenyit d'opinió - de sentiment - i que, per això, és subjectiu i indigne de confiança.

 En el corrent que porta a la ciència convencional se pretén l'objectivitat mecànica, tan sols allò matemàtic se considera veritat universal. I, finalment, un cop vist que per a una realitat poden existir diversos models matemàtics, s'assumeix que el constructivisme és l'única via de coneixement possible. El constructivisme és la generació de teories que s'acostin a la realitat. Ja s'ha tirat la tovallola de conèixer la realitat.

 Per contra, Goethe confia plenament en els sentits. A través dels sentits, diu, la realitat ens revela els seus secrets. I Steiner, seguidor de Goethe, va més enllà quan diu que l'observació, si arrela en una consciència preparada (humana) dóna lloc als pensaments. Per ell, l'observació és una llavor que, de manera natural, sembrada en la consciència, dóna una flor; que és el pensament. De fet, les observacions més bàsiques ja contenen un pensament. Per exemple, quan sentim un renou i n'identificam la font ja ha actuat el pensament. I el que ocorre és que normalment ens identificam amb el pensament i/o confonem la observació amb el pensament que genera. Però una altra actitud possible enfront del pensament és observar-lo també.

 L'observació de les percepcions és el que anomenam pròpiament observació. També podem observar sentiments i emocions i per últim també podem observar el pensament. Quan observam les percepcions observam objectes externs, quan observam sentiments observam el que ocorre dins nosaltres i quan observam el pensament estam observant quelcom que – segons Steiner – ve d'un món més enllà del físic. És a dir, que el pensament no és quelcom físic, palpable, però tot i això és universal, té existència pròpia. Per exemple quan descrivim la paràbola que descriu una fletxa en ser llançada ho feim amb el pensament i és quelcom objectiu, no hi ha lloc a discussió. Un altre exemple són totes les classificacions dels objectes naturals: la percepció per se no pot classificar res, tan sols ho pot fer el pensament.

 L'observació dels pensaments és la intuïció incipient. Com prevenint els temps d'avui, el antics ioguis instruïen en l'exercici d'observar la realitat – incloent els pensaments: el que pensam que és la realitat – creant-hi una distància. Aprendre a situar-se en el teló de fons dels pensaments és cultivar la intuïció. La realitat existeix i podem conèixer-la, però – per mor de la nostra organització corporal – se'ns presenta fragmentada: per una banda l'enigma de la percepció, per altra banda la resposta, que la dóna el pensament. No hi ha pregunta que ens facem que nosaltres mateixos no siguem capaços de contestar. La set de coneixement sempre troba una font que mana. I si l'enigma és al pensament, a la percepció hi trobarem la resposta.

Inés Torres Bonet