Que la comadrona o qui sigui faci una mena de bateig lliurant als pares un document que caldrà anar omplint al llarg de l’educació.

Hola Tia:

Sabeu quantes paraulotes es poden dir en qüestió de segons? Hi ha cap rècord? Si fa falta em presento al Guiness... perquè segur que guanyo!

No us podeu imaginar el que em va passar. Ai, quina por... Anàvem per una carretera d’aquestes entre els pobles a les fosques de la negra nit, encara que no havien tocat les déu. Carretera d’un carril per a cada sentit de circulació, amb ratlla contínua ben pintada per manca de visibilitat per avançar. Doncs sí, tal com us ho imagineu, ens vàrem trobar un brètol que estava avançant! Venia de cara cap a nosaltres embalat, amb prou feines vaig tenir reflexes per apartar-me lleugerament, fer-li ràfegues de llums, maleir-li els ossos i tot allò que qualsevol faria en trobar-se en aquella situació!

Bé, no sé realment si vaig amollar tots aquells improperis en veu alta o anaven de les meves neurones dolentes a les parets de cervell i tornaven. Però em va sorprendre una cosa: trobo que tinc un vocabulari prou extens en aquesta matèria, encara que, ara mateix, no els sabria repetir tots.

I després d’aquell rosari de paraules poc elegants, les preguntes de rigor: què fas, el persegueixes? No, encara m’estimbaria o em posarien una multa a mi! I si era un cotxe de policia camuflat amb pressa? No, no, ho crec, duria una sirena, no? A més, no perseguia ningú, anava tot sol fent l’idiota. I si era un dolent, un lladregot o qualsevol individu de categoria similar? I... quants punts li haurien de caure, per fer aquella maniobra assassina? Punts del carnet, em refereixo. Per què, si per cada improperi que vaig pensar li caigués una garrotada, els punts de sutura el deixarien com l’estació d’Atotxa!

La qüestió és si a un individu així li retiren el carnet, què passa? Igual es posa a conduir sense i se li en refot tot, mentre no l’enxampin. Escolteu, Tia: les persones, no hauríem de venir al món amb carnet per punts? Sí, com una cartilla de... diguem... d’humanitat i respecte. Trobeu que aquesta seria una bona definició?

Veiem: en arribar al món ho fem amb una ma al davant i una altra al darrera, està clar; imagineu-vos que venim amb bolquers, pobres mares, ja pateixen prou com per posar motxilla als nadons. No es tracta d’això, i tampoc cal néixer amb una cartilla com les dels supermercats, no. N’hi ha prou que, en donar la clatellada per fer plorar l’infant, la comadrona o qui sigui faci una mena de bateig lliurant als pares un document que caldrà anar omplint al llarg de l’educació fins l’edat que es decideixi que el jove és responsable de sí mateix. I llavors, els pares li lliurarien i li llegirien la cartilla, per deixar-li clares les seves responsabilitats de llavors endavant.

Fins i tot es podria fer una cerimònia de lliuraments de les cartilles, segur que els grans magatzems, els departaments de màrqueting i les multinacionals s’encarregarien de promocionar-la per augmentar vendes i fer caixa:

– Fulanitu, ara ja tens la majoria d’edat; ara pots fer les bestieses que vulguis. Aquí tens aquest carnet que ho acredita. Fixa’t que tens aquests punts que ho demostren. Però, ai! sàpigues que si fas res en contra del bon desenvolupament de la societat o bé actues contra el planeta, contra els animals o contra la natura en general, perdràs punts en grau proporcional a la maldat comesa.

– I puc recuperar els punts perduts? –preguntaria en Fulanitu.

– Mala peça, ja t’estàs inculpant només començar: és que ja tens alguna malifeta preparada?

Blanc de vergonya en Fulanitu callaria per no delatar que té més neurones dolentes que bones, que ell vol actuar de mala fe. I això voldria dir que no estaria preparat per ser humà en les condicions socialment definides. I tindria els punts tremolant tot el temps, a punt de caure.

Bé, la qüestió tractaria que, a partir d’aquell moment, l’individu que cometés faltes anés perdent punts, com els del carnet de conduir. I, parlant de neurones dolentes, Vós creieu que en tenim? Vull dir, com és possible que fem coses tan poc cíviques com això que us explico del brètol aquell? O creieu que naixem així?

I en perdre els punts, com s’hauria d’actuar? Tia, Vós que n’heu vist de tots colors, com ho hauríem de fer, això? Coneixeu algun mètode efectiu per re-orientar a un bala perduda cap a un camí sensat? Perquè la gràcia de tot està en el procediment per re-encaminar les neurones perverses cap al bon fer, cap a les bones maneres, o no? O potser l’individu que perd els punts hauria d’anar vestit com una bèstia la resta de la seva vida, o, fins i tot, s’hauria de convertir en boc o en cabra o qualsevol altra fera? Que potser Vós heu conegut la frontera que separa un humà del comportament animal? Voleu dir que existeix aquesta frontera? Per a mi, que encara ens falta molt per trobar-la, eh?

Què voleu que us digui: jo crec que les fronteres estan allà on els poderosos volen que hi siguin però, a fi de comptes, tots devem tenir una part d’animalons, no ho creieu així? Bé; una part, una part... n’hi ha que... que potser fan el pastís sencer!

Tia, posem punt i a part al  tema, ja en xerrarem quan vingueu. Fins aviat!