El dia és molt clar i lluminós. La mar, estàtica, beu els raigs ardents que el sol aboca damunt la seva superfície blava, brufant-la com d’espurnes metàl·liques que pipellegen, s’apaguen i s’encenen sense aturall, i sembla que intenta engolir-se-les per a escalfar ses entranyes cavernoses i gelades. Les ones, abans de desfer-se ran de les roques, alcen, altives, llurs crestes llambrejants que semblen talment d’argent fos.

Les barques fermades a les estaques del moll  i a les penyes es balancegen suaument sota l’impuls de la mar; a la platgeta sols hi ha quedat una barcassa negrosa, de grans dimensions, i un llagut que ha sofert alguns desperfectes en la pesca del matí. Moltes casetes tenen una envelada de branques de pi  ben seques i torrades pel sol que fan gana de calar-los foc.


Cala Rajada, any 1951

Sota la seva ombra protectora hi seuen els vellets que, de cara al mar i amb la mirada fitxa en les ones, mediten i recorden els temps de la seva joventut, quan plens de vigor i valentia sortien gojosos amb aquelles mateixes embarcacions… Els vénen a la memòria les lluites coratjoses i sovint desesperades que sostingueren amb els temporals, quant les ones plenes de majestat i de feresa s’alçaven monstruoses, deixant veure el verd esmaragda del seu si i llavors es llançaven sobre la barqueta, fent-la joguina de la seva furor. Els records els oprimeix el cor; els sembla, encara, sentir el ronc bramul de la mar que els feia treballar de valent durant la lluita.


Adobant les xarxes a Cala Rajada. Any 1925

Però també remembren els dies de bonança i senten l’emoció i l’alegria de les pescades abundoses, amb tants de peixos lluentejants, com d’or i plata viva. Tot els revé a la memòria mirant la mar fit a fit, com a una amiga de la infantesa i de tota la vida, i per més que li tenen coneguda la veu, sempre els és grat de para-hi l’orella.

Veiem, també, ben a prop, a puntes de la calanca, pescadors que, amb la canyeta a la mà, esperen pacients, sense bategar-se, el moment emocionant en què qualque peixet s’enganxi a l’ham i bromegen amb segó pastat amb suc d’arengada que treuen de dintre un pot vell.

L'església des del mur del moll de Cala Rajada

Com n’és d’entretingut i agradable contemplar aquells esbarts sempre en moviment i en contínua festa, que s’acabussen al menjar, treuen el capet amb la boca oberta a flor d’aigua i es capfiquen tot seguit i van i vénen fent lluir la seva escata irisada, brillantíssima!

Tot rebull de poesia i la meva ànima sedent i àvida de bellesa gaudeix un moment  de felicitat.

Llúcia del Campo.