L’altra dia, quan us escrivia allò dels venedors, vaig trobar una relació directa entre els avions, els turistes, els tur-operadors i l’estacionalitat del turisme.

Com va per allà dalt? Aquí estem vivint la nostra pròpia glaciació. Imagineu-vos, que fins i tot el Sol se n’havia anat de vacances! Fa uns dies no sabíem si sortia o no, tot estava ennuvolat, i els colors de la natura havien agafat aquelles tonalitats apagades dels colors pastel. Sabeu què vull dir, eh? És com si per davant de tot hi hagués una capa de boirina blanca o, per què ho entengueu millor, com si tots tinguéssim cataractes!

Així i tot, m’estranya que no vinguin els turistes per aquestes dates. Segur que l’aigua de mar és més calenta que no a l’estiu a casa seva, al Bàltic. Me’ls imagino banyant-se sense cap problema, com quan fan un forat a la neu i es capbussen a pèl. La diferència és que, aquí, no poden fer un forat a l’arena; no en trobaran, d’aigua per llençar-se! Tampoc podran estirar-se a la platja a prendre el sol, quedarien com croquetes congelades, però en lloc d’arrebossat de galeta seria de pedretes. Ves, pot ser una manera més ràpida de fer les croquetes congelades, saltant-se algunes passes.

Tia, l’altra dia, quan us escrivia allò dels venedors, vaig trobar una relació directa entre els avions, els turistes, els tur-operadors i l’estacionalitat del turisme. És la següent: els turistes deixen de venir quan el fred comença a donar canya per aquí i fa que el sol ja no surti fins la primavera. Llavors, què han de fer els pilots d’avió, la gent dels aeroports, els taxistes que viuen d’aquest moviments i tot el negoci dels voltants? S’han de quedar en blanc? No, per això ja tenim el fred, han de seguir movent-se, si no ho fan es quedaran com els turistes arrebossats a la platja: pajaritu, congelats! Vostè ja m’entén, oi?

És aquí on els tur-operadors intervenen i contraataquen fent viatges molt barats per als venedors i els equips comercials. Llavors comença un ball de bot amunt i avall de venedors que van i tornen, ara aquí, demà allà. I aquella colonització que en parlàvem es fa més i més pronunciada. I això, crec jo, és la globalització. Miri, quan més hi penso més clar ho tinc: la globalització consisteix a fer moure la població d’un lloc a l’altre per tal que tothom tingui oportunitat de veure món, tot el món. A l’estiu, els vestim de turistes i viatgen amb la família; i la resta de l’any, els posem americana i corbata i els fem vendre allà el que no poden vendre aquí; o van a estudiar més enllà, i així poden dur informació nova cap aquí. La qüestió és tenir distrets els pilots de línies aèries, no sigui que s’avorreixin i perdin facultats.

Els antics grecs ja ho feien, això de promoure la distracció intel·lectual. No és una cosa que haguem inventat nosaltres, no. Els antics grecs, els que diuen de la Grècia clàssica, ja ho sabeu Vós que esteu més instruïda que no pas jo, prenien el treball intel·lectual com un divertimento. Però trobo que s’ha de promoure més, aquesta distracció globalitzada. Fixeu-vos, els banqueres i gent relacionada amb el control d’allò que diuen els mercats financers, sempre estan molt enclotats en els mateixos llocs de feina. Per això sempre van amb cara de pomes agres, fins i tot alguns, amb cara de pomes agres al forn, de tan arrugades que les duen. Tristos, amb vestits de color gris i fosc, amb corbates avorrides... O potser Vós heu vist mai un director de banca vestit de pallasso?

Doncs trobo que aquesta globalització hauria de servir no només per als comercials i els turistes, sinó també per als directors d’empreses, els banquers, els agents de borsa, els financers, els administratius, les secretàries, el personal de manteniment... Mireu, per començar, podríem fer turisme de càrrecs: “Cargo-Tur: alleugerim la càrrega entre tots”. Així els banquers aquells que surten a la televisió, a vegades plorant per què estan pidolant a l’estat, o rient quan mostren els guanys als seus inversors, els podríem veure picant els timbres de les cases i venent assegurances o pòlisses de crèdit. I també veuríem alguns d’aquells 35 ibers de les empreses que eren de tots i que ara són d’uns pocs amb cara per haver dormit malament, un dilluns al matí: el gerent de la companyia de telèfons nacional podria estar fent de tele-operador; i els de les companyies de benzineres anant a cursos de reciclatge organitzats per una planta petrolífera al mig de l’oceà, amb un fred com el que tenim avui per aquí a embrutar-se la cara amb el petroli i el greix de les màquines; i posant asfalt a les autopistes del nord del país sota una pluja de gener els qui manen a les empreses que fan les obres públiques.

Uf, estimada Tia, crec que aquest turisme és més aviat d’aventura, no? Però no trobeu que seria interessants, els canvis? Es promouria la interacció entre els diferents departaments, hi hauria més contacta directe i es discutirien els problemes al bar, fent un cafè d’euro i mig pel matí, o degustant un menú de 10 euros. I quan li toqués fer de gerent a una persona del servei de manteniment, es trobaria amb els problemes que comporta: que si dinars de feina per aquí, que si viatges de negocis per allà, que si haver de visitar la inauguració de les obres de la nova fàbrica a no sé on... I és clar, tota aquesta feinada farà que tots els treballadors de l’empresa, en fer de gerent, se n’adonin de què significa ocupar un càrrec d’alta direcció!

Però se’m planteja una altra qüestió: com resoldríem els sous? Per què, el sou d’una setmana de gerència, a molts els bastaria per jubilar-se. I això potser provocaria una aturada de l’economia; o creieu que la reforçaria? També hi veig una part positiva: el servei d’ocupació nacional mouria molta gent. Ah, però: un peó fent de gerent, podria acomiadar un gerent fent de peó?

No sé, caldria canviar els paràmetres de funcionament de tot plegat. Ja hi donaré voltes, a això de la globalització. Mireu, Vós també us hi podríeu posar, entre tots dos igual en traiem l’aigua clara.

Molts records.