Recordant allò dels drets que us citava a la darrera carta, em va venir a la memòria una situació curiosa relacionada amb el transport aeri.

Benvolguda Tia:

Entenc per la vostra resposta que la meva darrera carta no us va fer massa gràcia, que no us va agradar allò de la tresoreria. Bé, la meva intenció no era ofendre ningú, i per això m’afanyo a escriure de nou. Però, us recordo, vàreu ser Vós qui, fa molts anys en una de les vostres visites a la família, insistíreu que sempre s’ha de dir allò que es pensa. Us en recordeu? Fins i tot m’atreviria a citar un comentari d’algú de la família, qui va expressar: “renoi amb la Tia, com les gasta!”

Bé, com m’interessa mantenir el contacte amb Vós, que sou una font d’informació molt interessant, moderaré una mica més les paraules, però no us penseu que no diré la meva, eh?! Us prego accepteu aquesta petita irreverència, i també que seguiu responent quan pugueu, expressant-vos igualment amb la claredat i contundència habituals en Vós. Així, podem dir que tots dos tenim el mateix dret a dir la nostra, no?

Recordant allò dels drets que us citava a la darrera carta, em va venir a la memòria una situació curiosa relacionada amb el transport aeri. Fa anys que pràcticament no viatjo en avió. No és per por, no; ja no és com temps enrere, quan em tocava viatjar tres o quatre vegades a la setmana. Doncs ara fa poc, donat que he sentit que algunes companyies aèries s’han posat molt burres amb les maletes i les condicions establertes per viatjar, vaig revisar a fons l’escrit a la targeta d’embarcament respecte a l’equipatge. Ui, ara sí podem dir quina por! Increment de preu si la maleta és més gran de les mides definides i castigada a la bodega, taxa de no sé què, impost revolucionari d’allà on et pica més...

Nosaltres havíem decidir viatjar lleugers. Una bossa per hom, motxilla petita i de mides estrictament controlades. Rar, molt rar en nosaltres, que sempre portem mitja casa al damunt. (Per cert: tenim avantpassats que guardin cap parentiu amb els cargols? Per això de viatjar sempre amb la casa al damunt...) Res, que partim cap a l’aeroport com si féssim el darrer atac a un cim de muntanya, ja sabeu, motxilla lleugera i anem per feina. El vol d’anada anava buit, érem quatre cargols amb les banyes pel davant. Però el de tornada... ai quin drama. Al començament jo pensava si aquella bèstia alçaria el vol amb tanta càrrega a dins. Sabeu si les aus volen, després de dinar? Per què aquell avió es va empassar molts quilos de carn! Nosaltres no vàrem ser dels primers a embarcar, no. Però al darrera va anar arribant gent i més gent, au, ves entrant i cercant el teu lloc. Un moment donat em va semblar que allò seria una comèdia i que els qui entraven devien ser actors de teatre que sortien per la porta del darrera, es canviaven i tornaven a entrar. Us ho imagineu? Però no, la porta del darrera era tancada, d’allà no en sortia ningú!

Finalment, després de mitja hora, el comandant va donar uns copets a l’espatlla de la bestiola, aquesta va fer el rotet de rigor, va amollar gasos i va alçar el vol.

Bé, com veieu, les idees sempre em surten volant i perdo el fil. La qüestió és que, d’aquelles amenaces que en parlàvem, escrites a la targeta d’embarcament, res de res. Allà va pujar tothom amb el que li venia en gana! Dues i tres peces d’equipatge de ma i maletes que els cinquanta centímetres d’alçada els devien fer en mides angleses o de no sé on, només em va faltar veure un piano de cua. Us penseu que ningú de la tripulació va obrir boca? No, no. Res de res. Els compartiments d’equipatges de ma anaven més carregats encara que la panxa de la bèstia. Estrany va ser que, durant el vol, no es posés panxa amunt, com quan un fa el mort a l’aigua.

El millor, però, la col·lecció de passatgers. Segur que més d’un es deuria fixar en nosaltres, que ni dúiem corbata ni vestit de venedor. Sí, sí, perquè allò eren 98% venedors i 1,5% directius, administratius, institutrius i qualsevol altra espècie acabada en “ius”. Els comercials em fan gràcia. Miri, no és que em vulgui riure d’ells, que jo també ho he estat hi devia fer la mateixa patxoca ridícula. Són com els colonitzadors del dilluns de matí. Surten de casa preparats per conquerir el món. A l’aeroport no hi ha manera de confondre’ls, i fins i tot se’ls podria agrupar per subdivisions: els comercials júnior; els avançats; els sènior; les comercials; els sobrats; els per-jubilar; i els cremats. A mi se m’acuden aquestes divisions, segur que n’hi ha més.

Els júnior sempre van contents, són com els Vicki el Viking dels venedors; potser és la seva primera feina, potser han tingut poques oportunitats de sortir de casa i tenen la sensació de descobrir el món. Se’ls podria diferenciar per la categoria i la manera de dur el vestit i la corbata: amb certa elegància, o com si els haguéssiu posat un mono de feina, tant se val. Els avançats són bastant seriosos, van concentrats preparant la colonització i també atenent amb prou cortesia els júnior que els acompanyen. Moltes vegades obren l’ordinador a l’avió i no se n’adonen que estan mostrant tota la seva cartera de clients o l’estratègia de l’empresa als de les files posteriors. Alguna vegada he tingut ganes de fer una foto d’una d’aquestes pantalles!

Els colonitzadors sènior són com els cavallers feudals que van acompanyar el rei en Jaume a les seves visites turístiques per Mallorca. Tenen converses aparentment molt serioses, utilitzant paraules indesxifrables. Els vestits que duen denoten certa guerra i només els millor posicionats, o els qui cuiden més l’aparença, eviten les arrugues a l’americana.

Amb “Les” comercials em vull referir a aquelles dones que marquen el seu propi grup de pertinença. Amb la manera de vestir que porten em sembla que van més a una festa de nit, cosa que deixa ben clares les armes comercials que gasten per envair el mercat. No vull dir que no tinguin èxit, no! Segur que més d’un deu veure de prop les esmolades dents de serra que els amenacen, i si no, se les imaginen. N’hi ha d’altres, de comercials femenines, que perfectament poden estar a qualsevol dels grups referits als homes; però, quanta més experiència porten, menys possibilitats tens de desxifrar si són venedores colonitzadores, metgesses o qualsevol altra professió liberal.

Els pitjors de tots són els sobrats: si els seus caps els sentissin parlar de ben segur que els enviaven a galeres amb grillons als peus i a la llengua. Quan no fan befa de l’empresa parlen malament dels clients, en públic, i amb veu de megafonia. Discuteixen entre ells qui porta més batalles guanyades, rient sense adonar-se que qualsevol del voltant podria ser de la competència o un client potencial. I, malauradament, també fan públiques fàcilment les seves tendències sexuals, sense saber que aquella persona d’allà baix és la mare d’una companya del seu fill. Són molt brètols i bàrbars. Haurien d’anar a la foguera com els venedors cremats, els qui ho critiquen negativament tot; aquests, pobres, no han trobat el seu camí, o bé s’han perdut i ja no segueixen l’exèrcit, o bé és l’exèrcit qui ja no els fa costat i estan a punt de ser abandonats a mans de l’enemic.

Els comercials per-jubilar són, per contra, persones molt dolces, els qui han passat per diferents dels estadis anteriors. Coneixen l’empresa més que qui la va parir, l’empresa; han suportat els embats de totes les batalles i revoltes internes possibles; i compten els dies que els queden per acabar, sabent que la seva vida és allà darrera, a les seves espatlles i a la cartera que un director honorable els va regalar temps enrere. No hi ha enemic ni amic qui no vulgui rebre’ls, encara que sigui per dir que, avui, no hi ha partida d’escacs. El pitjor és que, en partir a la rereguarda de manera definitiva, només reben un bolígraf platejat, un cop de palmell a l’esquena, els crits eufòrics dels més joves i les salutacions dels companys.

D’aquests cada vegada en queden menys. Ara per ara, sembla que tot funcioni amb la llei P.A.C., la de “Parents, Amics i Coneguts”: la gent assoleix un lloc de feina i puja de categoria per la proximitat familiar al cap, tant se val si no sap dibuixar una rodona amb una plantilla.

Sí, crec que la vida funciona a l’inrevés. Vós, com teniu contactes, Tia Europa, no podríeu proposar lleis per donar suport als qui aguanten la societat i l’economia i no afavorir tant l’augment de brètols i cràpules a les famílies dominants? Seria interessant de veure!

Bé, avui ja m’he passejat massa per les branques. Rebeu cordials salutacions.