Miquel Gelabert, des de la tramuntana /2
L'esport uneix els adversaris
El meu avi i el pare em diguerem que devers l’any 1980, don Marcelino López i don Miquel Moll les contàven que d’aquells compa-nys pioners del esport gabellí, als que en referiem, únicament, restaven, a l’actualitat, a més d’ells dos , l’amu en Jaume Mengol i dos o tres dels col.laboradors anónims descrits. Hi ha que dir que, al 48, en aquell temps, en que no feïa molt que havia finalitzat la guerra civil, amb les seves seqüeles, encara hi havia gent que no es parlaven entre ells com a conseqüencia dels trists fets, peró sí que assistíen al camp de futbol i coincidien amb aquells als que considera-ven adversaris o enemics i, tots, al uníson, aplaudien, cridaven o s’entusiasmaven amb les jugades i les sensacions del esport, emocionantse i, amb els temps, sense quasi donar’sen compte, es tornaven fer amics”.
Primer equip del CE Escolar
”Quan no existía la pràctica del futbol dins l’àmbit gabellí ni altre manifestació de caire esportiu a la vila - explicaven don Marce i don Miquel amb veu nostàlgica -, aquell grup reduït de joves començà a organitzar un equip senzill amb la implicació única d’al.lots del poble. Sense tenir mitjans econòmics al seu abast, sense camp on jugar, els joves compraven els propis calçetins, les sabates o les espardenyes, els calçons i la camiseta i a sobre pagaven una petita quota per a despeses. Varen demanar a un propietari que els deïxàs gratuïtament un petit terreny, que, entre tots, joves i majors, aplanaren i espedragaren, retirant una per una les pedres i arrebassant l’herbatge allí existent Quan el propietàri necessitava el terreny per a altres activitats pròpies, de bell nou es tornava començar i se cercava un altre emplaçament i es netejava. Per tant, es tractava d’un camp transhumant.”
I jo em dic, quina magnífica solidaritat la d’aquells joves! Enfront de les continuades dificultats que allò comportava i la incomprensió de molta gent que considerava que pegar potades a una pilota era d’idiotes, sense comprendre que l’esport era quelcom més.
Qui hagués, llavors, pogut imaginar que 70 anys més tard, Capdepera i Cala Rajada podrien comptar, després de can Lareu, es Campet o s’Escola Nova, sense oblidar es Camp Roig o sa Gravera, amb un rectangle de joc com el que, avui, al 2014, es pot contemplar en “Es Figueral”? Idó això es deu a molta gent que ha sabut assumir, al llarg d’aquest anys, la substitució d’aquells pioners de l'esport del futbol, que ha agombolat promocions nombroses de nins i, també de nines, joves d’ambdós sexes, que a diari es poden contemplar exercitant-se sobre la verda gespa d’aquell poliesportiu que, un dia, es va construir com a símbol d’unió entre les dues entitats de població – Capdepera i Cala Rajada –, a les quals mai, però mai, he oblidat ni abandonat. I que ho pugui fer per molts d’anys.
Miquel Gelabert
