Una narració de 1990 de Llúcia del Campo

Acabo de llegir l’article de “Un peu per aquesta foto” que publica aquesta revista avui i no m’he pogut sostreure a recodar una vivència personal , de la que vull fer partíceps als lectors.

  _”Era un dia d’hivern, una nit especial, i jo havia d’assistir a una festa en la que, un parell de vegades, es vessarien els meus llagrimers. Jo ja ho presentia i, malgrat això, vaig anar-hi. Els batecs del meu cor eren més forts que mai, les mans em tremolaven.

De sobte, davant mi, el vaig veure, tal ment un miratge. Fou desagradable i va fer sentir-me malament, em mirava i semblava que s’enfotia. Tantes vegades rebutjada per ell i, encara, em sentia copsada per una mescladissa d’odi i atracció cap a aquell subjecte.

Volia fugir, no sabia com esborrar la seva presència dels meus ulls banyats. Vaig aclucar-los com si volgués dormir, asseguda a una cadira, somniant que qualcú m’acaronava la cara diguent-me: __”No ploris, no val la pena sentir-se trista”.

Tenia un aspecte normal, ple de tendresa, que em va fer sentir noves sensacions al meu interior augmentant els batecs del cor. Aquell vespre ---¡ah!, els 15 anys, que romàntica és una – crec que vaig començar a sentir-me muller i ho he d’agrair a aquell jove del que no sabia el seu nom, ni qui era, únicament que anava vestit de color rosa, cosa que em va estranyar.

Unes setmanes més tard, per casualitat, el vaig topar pel carrer – jo que em creia que era sols un somni - i, al intentar parlar amb ell per contar-li tot no em va reconèixer, ni tan sols el seu xerrar semblava el mateix d’aquella nit.

Ell va seguir el seu camí al temps que aferrava pel coll a un altre home i, al mateix que havia fet al meu somni, també a ell li acariciava la cara.

 Malgrat això, sempre recordaré que la primera impressió que d’ell vaig tenir fou la correcta i, també, què gràcies a ell, vaig aprendre a estimar.

No sé si, ja mai, li podré agrair, es trobi on es trobi.

Llúcia del Campo