A la memòria d’Eduard Massanet, per la seva contribució a la recuperació de la història local.

La multitudinària celebració era la cloenda de L’any de la fe. Segons Joan-Enric Vives, arquebisbe d’Urgell i secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense, el motiu de l’acte era honorar com a màrtirs, és a dir, testimonis de Jesucrist, aquells que foren morts sense compassió ni garanties legals de cap mena, molts d’ells turmentats i la immensa majoria assassinats sense judici previ. Per als comitès n’hi havia prou que fossin capellans o religiosos o laics cristians públics o notoris: aquest era el seu únic crim. Els 522 homes i dones són beatificats com exemples de pau i de perdó, de fidelitat i de compassió per a tothom; entenent que són un patrimoni preuadíssim per a tots els homes i dones de bona voluntat.

Treure lliçons o conclusions sobre fets històrics és arriscat perquè el relat que en feim sempre és provisional i pot canviar si apareixen noves proves documentals o interpretacions més convincents i acceptades. Per a aquells que tenim la curolla d’interessar-nos per l’estudi de la Guerra Civil a les Illes, un dels fets més mals d’explicar és el ràpid deteriorament de la convivència a partir del cop d’estat dels militars. En qüestió d’unes poques setmanes uns  determinats veïns es convertiren en persones perverses, uns malanats que inspiraven por i desconfiança i, abans que la “bona gent” en pagàs les conseqüències calia, seguint les consignes de les autoritats militars, que fossin eliminats.

El testimoni del franciscà Rafel Ginard Bauçà, escrit en el seu diari, ens permet acostar-nos al trasbals emocional i la manipulació informativa que patí la ciutadania. Artà, estiu de 1936:

1 d’agost. Els desastres d’una guerra civil perjudiquen el vençuts i els vencedors. Una onada de sang inunda la Pàtria.

3 d’agost. Començ a passar pena per allò que passarà a Catalunya si aquest moviment triomfa ... especialment quan el Governador Sr Garcia Ruiz parlava despectivament dels intel·lectuals.

21 d’agost. Al poble no hi ha sucre, ni arròs, ni cafè ... molta gent, si això dura, perilla de veritat. Els negocis es paralitzen, els diners, per tant, no circulen, ningú dona feina perquè ningú sap què vendrà. Estam mortificats, bloquejats i a mercè d’esser assassinats per aquests civilitzadors que han desembarcat...

Ja avançat l’any 1937 el pare Ginard havia canviat de parer vers la guerra.

La paraula guerra és una paraula màgica. La guerra contribueix moltíssim al progrés perquè posa en tensió les intel·ligències ...

Quan avaluam els desastres d’una guerra pensam en les pèrdues humanes i en els danys materials, oblidant-nos de com la brutalitat impacta sobre la intel·ligència, les emocions, l’estabilitat de les famílies, els valors i les relacions humanes. El pare Ginard havia passat del rebuig a la guerra a trobar-hi un sentit. Les tropes republicanes desembarcades a Porto Cristo el 16 d’agost eren considerades uns assassins. La militarització de la ciutadania comportava la desaparició de la llibertat d’informació i de pensament i la supeditació dels drets humans als interessos bèl·lics; la propaganda ho justificava tot. En una guerra la gent lluita per allò més basic: la supervivència. Els aires que es respiraven eren feixucs i anaven carregats de pors, denúncies, detencions, misèries... Tot això era aprofitat i embolcallat per la propaganda per a criminalitzar l’enemic i alimentar els odis que atien les guerres.

Els expedients de beatificació s’iniciaren l’any 1952, en plena postguerra, quan els records eren prou vius i condicionen els resultats de la investigació. Si a la zona revoltada es va criminalitzar els republicans, i molts ho pagaren amb la vida, a l’altra part la dinàmica bèl·lica també va imposar la seva quota de sang innocent. No m’estranya que els papes Joan XXIII i Pau VI aturassin durant uns vint anys aquell procés de beatificació.

En una guerra sempre hi ha uns agressors i uns agredits. Els primers tenen totes les de guanyar perquè s’han pogut preparar i estudiar l’estratègia més convenient, a més actuen per sorpresa i a traïció. Les víctimes responen com poden, desbordats per les circumstàncies. Això és el que intentava explicar Pere Bosch Gimpera, conseller de Justícia de la Generalitat durant la Guerra Civil: El terror que imposaren els colpistes el juliol de 1936 fou planificat i procedia de l’autoritat, i quan no fou així aquesta l’emparà; mentre que aquell que sorgí a la zona republicana no provenia de les autoritats, sinó que era el resultat de l’enfonsament de l’aparell repressiu públic després de vèncer el cop d’estat i esclatar la revolució. La criminalitat que sorgeix al territori lleial és una conseqüència més del cop d’estat.

Les dades sobre la repressió religiosa a la diòcesi de Barcelona demostren les dificultats que va tenir la Generalitat per a imposar la llei i l’autoritat que havia de controlar a la població.

La persecució religiosa a la zona republicana va existir però formava part d’una persecució més generalitzada i complexa. L’absència d’un poder públic fort va permetre la irrupció de la criminalitat.

El nombre de clergues assassinats a la zona republicana varia molt entre les diferents diòcesis. Segons els estudis de Antonio Moreno Montero, bisbe de Badajoz, l’any 2000, a la diòcesi de Conca foren 109 dels 461 que hi havia censats, el 23’6 %; a Cartagena-Múrcia 73 de 410, el 13’6 %; en canvi a Barbastre foren 123 de 140, el 87’8 %; i a Lleida 270 de 410, el 65’8 %. Les dues primeres diòcesis varen pertànyer durant tota la guerra a la zona republicana i presenten uns índexos baixos perquè foren fàcilment controlades per les autoritats i amb un alt percentatge de catòlics. En canvi Barbastre i Lleida presenten els índexos més alts perquè, tot i ser unes diòcesis de fort arrelament catòlic, durant els primers mesos de guerra foren zones de pas de les tropes republicanes que es dirigien a Saragossa i al front d’Aragó. Unes tropes que procedien, majoritàriament, de Barcelona i estaven formades per voluntaris, amb comandaments no professionals, indisciplinades i sense preparació militar. La Generalitat no les controlava i eren una conseqüència del desgavell provocat pel cop d’estat. Per tant, entre les causes de la criminalitat hi tornam a trobar la guerra, però aquesta vegada a conseqüència del trasllat de tropes, de la proximitat del front de guerra, dels desplaçaments de població...

Les dades globals de clergues (preveres, seminaristes i frares) assassinats durant tota la guerra sumen 6.549 i, sorprenentment, el nombre de monges és, en comparació, molt baix:  283. A Barbastre, per exemple, totes les víctimes de la persecució religiosa foren homes. Llavors el nombre de monges era superior al de clergues. Una diferència tan gran quant a víctimes permet posar en dubte si realment la causa de la seva mort era una qüestió de fe. Al meu parer l’explicació cal cercar-la en què aquells milicians armats i els que els emparaven identificaven els clergues amb el poder eclesiàstic i a aquest en un enemic de la República. De la mateixa manera que a la zona revoltada reprimiren especialment als intel·lectuals i mestres perquè els identificaven entre els defensors de la República.

Més enllà de reconèixer la existència d’una persecució religiosa, en un país de forta tradició anticlerical,  he volgut precisar que les causes que provocaren tantes víctimes de religiosos són múltiples. Recordar que, en aquella lluita, l’Església no fou neutral. I, per últim, consider de mals cristians fer discriminacions entre víctimes innocents.