Les excuses per a la implantació del TIL, no tenen cap fonament, com han reconegut els mateixos responsables de la Conselleria. Ni el fracàs escolar millorarà amb el Tractament Integrat de Llengües, ni la immersió lingüística te res a veure amb aquest fracàs. Amb el pretext de l’anglès – no he escoltat ningú, però ningú, que s’oposi a reforçar l’aprenentatge d’aquesta llengua, de manera assenyada – el que es fa és afeblir la llengua catalana (estic convençut que de manera conscient i premeditada), una llengua que socialment ja es troba en un punt crític a les Illes Balears.

 

A manca d’arguments mínimament creïbles que avalin les actuacions que atempten contra la llengua i cultura pròpies d’aquesta terra, el PP es refugia en la demagògia i en la simple desqualificació dels que no pensen com ells, de manera sòrdida, les més de les vegades. I per a  reprovar tothom que els planti cara, recorren insistentment a l’adjectiu catalanista, per pa i per sal, com si d’un insult es tractàs. Els de la manifestació, tots catalanistes; els professors en vaga, una colla de catalanistes, també; l’oposició política, catalanistes igualment. I no dic res si senten parlar de Països Catalans, perquè aleshores ja els pega un atac de nervis.

 

Idò res. Els populars i d’altres no tan populars, es posen a la boca, matí, horabaixa i vespre, el concepte països hispanoamericans. Aquests sí que existeixen. I la madre patria, ja no vos dic. La llengua espanyola parlada per no sé quants de milions de persones, fa goig. Però, en canvi per a ells no existeixen els Països Catalans (comunitat cultural i lingüística), i a més resulta que la llengua que es parla a Catalunya (que ja és una de les deu més actives del món al Google) no és la nostra. A can PP volen que estimem Espanya, que gasta menys en inversions a les nostres Illes que el que ha gastat el Madrid en el fitxatge de Bale. Volen que estimem aquesta Espanya que ens té a pa i aigua i que es mostra obstinada a acabar amb qualsevol fet diferencial, especialment les llengües no castellanes. Volen que estimem aquesta Espanya que sempre ens ha tractat com a “las provincias de ultramar”, amb menyspreu, quan no persecució, per allò que ens distingeix com a poble. En canvi no volen que estimem Catalunya. Ecs!, Catalunya, quina porqueria!

 

Resulta, però, que jo sóc descendent de catalans, i en Bauzá també, i n’Estarellas, i na Cabrer, i na Joana Maria
Camps, i la senyora Aguiló... i gran part dels quadres dirigents del PP a les Balears. Si es dignassin mirar l’origen dels seus llinatges, esbargirien quasi tots els dubtes. Qui creuen que va ser que va escampar aquests cognoms per les terres insulars? La gent de Castella?

 

Amb els germans catalans i valencians compartim llengua d’ençà del segle XIII i amb ells estiguérem lligats
políticament durant segles. Meus són Salvat Papasseit, Ausiàs March, Josep Carner o Joan Fuster, ben igual que ho són Ramon Llull, Costa i Llobera o Joan Alcover. Sé que la restitució d’aquella unitat que fou la Corona d’Aragó, ara mateix és una quimera, però els sentiments de pertinença a la pròpia comunitat cultural – la catalana de Mallorca – és quelcom que cap polític no em pot arrabassar. És més, si aquests polítics fossin civilitzats, m’ho respectarien, i fins i tot estimularien la pervivència d’un patrimoni que ens arriba del fons dels segles. Per què, aleshores, en comptes de protegir la meva llengua i cultura – que l’Estat hauria de tractar com una part del propi patrimoni – critiquen els meus sentiments i els de tantes persones que compartim un espai cultural que no és el castellà? N’hauria d’estar empegueït, jo? Per què?

 

Sí, sóc catalanista, i què? Sàpiguen, els que consideren una infàmia que aquests siguin els meus sentiments, que el seu menyspreu és la meva força. No vull acceptar la condició de catalanista com un estigma que em relegui a la condició de ciutadà de segona. I menys si ve de part d’aquells que de l’espanyolisme en fan un acte de fe, un dogma irrefutable que tots hauríem d’acceptar ulls clucs.

 

Qui no sap d’on ve, no sap a on va.