"Es gegant des Cap Vermell" (enregistrat a la ruta literària de dia 30 de juliol)

            Altre temps, devers es Cap Vermell, hi capllevava un gegantot que tenia mals arrambatges ferm. Era molt afectat de menjar carn, i sobretot carn humana. S'havia ensenyorit de tota sa garriga d'aquell redol, des de sa punta des cap Vermell fins an es puig de Son Vador, passant pes puig Negre i sa Tortuga, i des des torrent de Canyamel i fins a sa Font de sa Cala.

            Se passava tot lo sant dia caçant llebres i coniis, que aleshores encara n'hi havia molts, però alerta que no s'hi acostàs cap caçador a fer-li sa competència, perquè no se'n cantaven pus galls ni gallines: acabava es alens dins sa panxa disforja i afamegada des gegant.

            A ses cases de sa Torre hi havia un pastor molt agosarat i més viu que una centella, que només anava endarrer d'anar a pasturar ses oveies dins sa garriga des gegant, encara que l'amo l'hagués privat d'acostar-s'hi.

            A la fi un dia se revestí de coratge i volgué fer sa prova. Se'n menà sa guarda allà deçà es torrent, i ses oveies, que anaven ben primes de panxa, al punt se posaren com unes xemeneies. Com estigueren ben redones, es pastor les se'n tornà cap a ses cases, i va anar ben alerta a dir a l'amo que les hagués duites a pasturar dins es dominis des gegant.

            El sendemà tornà fer dos reals de lo mateix, i ses oveies tornaren pegar una panxada de pronòstic.

            Tan llépol en va quedar, que es tercer dia hi torna. Quan sa guarda ja començava a estar bé de panxa, cop en sec se posa a fer brusca. Es pastor mira per allà a veure si trobava cap redossa per amagar-s'hi, i darrere una mata grossa afina es forat d'una cova. S'hi afica amb tota sa guarda per esperar que s'aturàs de ploure, però com més anava més reprenia.

            Què me'n direu? Ell al punt sent renou de passes, i va ser es gegant, que s'entregava manades fetes a cercar refugi dins aquella mateixa cova, on hi tenia es cau.

            - Així va això?- digué es gegant com me veu tota aquella invasió. Com t'has atrevit a posar es peus dins sa meva barquera? Jo t'assegur que et sortirà car, perquè entre tu i sa guarda tendré menjar a voler per tota sa setmana.

            No vos penseu que es pastor s'espantàs gens ni mica, quan se va veure es gegantot davant i el sentí parlar d'aquella manera. Per donar temps an es temps i mentrestant porer trobar qualque enginy per desfer-se d'aquells trumfos, diu an es gegant:

- Mirau: jo fins ara he passat molta rusca i només tenc sa pell i es ossos. En lloc de menjar-me tot d'una, vos convendria esperar un parei de dies, i entretant me podríeu engreixar, a veure si me pugen una mica ses popes. Per començar, podríem torrar una oveia i menjar-la-mos entre tots dos, i així vos trauríeu es ventre de gana i jo començaria a augmentar de pes.

            Es gegant va trobar que havia parlat bé. A un racó de sa cova hi tenia tot lo necessari per fer sa torrada. Agafen s'oveia més grossa de sa guarda, li acoren sa guinaveta, li lleven sa pell, l'escorxen, la trossegen, encenen es foc i comencen a tirar bocins damunt es caliu, girant-los amb ses esmolles perquè se torrassen bé de cada banda.

            Tots dos feren un bon cap de taula, sobretot es gegant. Deixaren es ossos ben pelats, a punt de donar an es ca. Es pastor va treure un barralet de vi que duia dins sa taleca, es gegant el se posà an es cap, i glec-glec!, fins que no en quedà ni gota.

            Feia estona que es gegant no havia pegat una panxada tan grossa i tan saborosa com aquella. Entre sa gavatxada i sa tímbola de vi, començà a entrar-li xubec i a rodar-li es cap, i se va ajeure entravessat en es portal de sa cova, perquè es pastor no pogués fugir. Al punt va estar més adormit que un tronc, amb uns roncos que feien resplendir tota sa cova. Per enganar es pastor, dormia amb sos uis oberts.

            Però no vos penseu que l'enganàs, ni prop fer-hi. Ell la tenia a ses soles des peus, a sa son. Com va veure aquells uiots tan badats, li vengué una idea, i la posà en pràctica abans que es gegant no acabàs sa son i se tornàs desxondir.

            Agafa ses esmolles i les colga dins es caliu que quedava, fins que ses puntes varen esser ben vermeies. Després les treu, les obri un poc, pren punteria an es uis des gegant i zas! les hi afica tot lo endins que va porer.

            Es gegant pega un remeulo ferest. Amb sa cremaionada queda cego a l'acte. Pega revinclada i s'eixanca enmig de sa boca de sa cova, allargant ses mans per aglapir es pastor. Aquest s'amaga tot d'una dins un enfonyai, i arruixa sa guarda cap an es gegant.

            Paupant-paupant es gegant toca s'esquena d'una oveia i la deixa sortir, dient: - Passa, tu que tens llana.

            Segueix, paupa qui pauma, troba una altra oveia i torna a dir: - Passa, tu que tens llana.

            Així anaven passant ses oveies d'una en una, perquè lo que volia es gegant era llevar noses  d'enmig i quedar tot sol amb so pastor per fer-les-hi pagar totes plegades. Quan ja n'havien sortides devers la mitat, es pastor s'embolica sa pell de s'oveia morta i s'acosta de grapes a s'enrrada de sa cova. Es gegant allarga sa mà, toca sa llana i també diu: - Passa, tu que tens llana.

            Es pastor surt fent: «Beee! Beeee!». Com és un tros enfora se lleva sa pell d'oveia i comença a cridar:

- Jo, que som pelat,

així mateix som passat!

Jo, que som pelat,

això mateix som passat!

            Aquí sa gent se'n tem que li havia passat per maia, i tot furiós comença a pegar llongos, aquí caic allà m'aixec, cap a s'indret d'on li venia sa veu.

            I es pastor de d'allà, saltant pedres i mates, procurant no prendre massa avantatge i cridant adesiara:

- Jo, que som pelat,

així mateix som passat!

            I es gegant darrere-darrere, pegant de copes cada dos per tres.

            Fent tota aquesta tramoia, es pastor se va anar acostant a sa punta des Cap Vermell. Se posa ran des grandiós penyal, se mira es blau d'aigo que hi havia a baix i torna cridar:

- Jo, que som pelat,

així mateix som passat!

            Es gegant, tot ple de braverols i escarrinxades i sense porer trencar alè, pega fua cap an es pastor, que va ser ben falaguer per retirar-se tot d'una cap a un costat.

            Com poreu suposar, amb s'envestida es gegant va caure pes sobam i per avall s'ha dit!, pegant un gisco que feia feredat. Anà a pegar ben emplomat dins la mar i, sense veure-hi ni sebre nedar, aviat va fer es bategot.

            Es pastor replegà sa guarda i se'n tornà tot xalest cap a ses cases. Havia fet un bon jornal.

            Si qualque dia passau en barca per baix des cap Vermell, tal vegada vos semblarà que ses ones, en pegar a ses penyes, fan una remor que pareix un gegant que graponeja. Però no tengueu por, que, maldament sigueu pelats, així mateix passareu, com aquell diantre de pastor que alliberà per sempre sa comarca de ses arpes des gegant des Cap Vermell.