No li preocupa, al passatger que porta en Guillem en el seu cotxe, quasi diàriament, haver de  creuar a peu els 10 quilòmetres existents entre la seva localitat de residència i la zona turística on treballa. L’ha convidat a pujar altres vegades. Hi ha dies que se li han aferrat els llençols i, malgrat això, l’enganxa a temps i en Guillem deixa que ocupi seient en el vehicle de la seva muller, que és el que ell maneja. És una història de l’any 2007.

Li confessa, el passatger, que li hagués agradat aquesta vegada ser recollit per certa companya de feina que té el mateix torn que ell. Guillem atura el cotxe i el commina a baixar, no fos cosa que el desaire que li pogués fer a aquella al·lota li costàs un disgust.

– Què va, no passa res, tira endavant! – exclama el passatger.

I aquest resta pensatiu, mut, sense articular més paraules…   Regna un silenci aclaparador a l’hàbitat d’aquell turisme. I Guillem, per rompre’l, demana al passatger si la jove de qui parla és una bona companya.

– Perdona – li diu Guillem –, no és que vulgui xafardejar, sempre he estat enemic  acèrrim del què diran.

– Té una vintena d’anys  i està “canó –  respón el passatger.

Clar que la pregunta d’en Guillem no anava  en aquest sentit, sinó en l’aspecte laboral. Malgrat això, en Guillem resta estupefacte quan intueix la secreta admiració de l’amic per una dona quasi deu anys més jove que ell. I és això el que insinua el passatger quan manifesta que cada volta que té l’oportunitat de coincidir amb la joveneta, ell recupera la seva joventut. És solter, no coneix calendaris ni dades d’aniversaris ni festes, i si no fos per les renovacions del carnet d’identitat o les inscripcions hivernenques al SOIB no sabria  ni en quin  dia es troba.

– Jo ja estic de tornada de moltes coses, Guillem – sentencia.

El conductor el nota escèptic i, a la vegada, enamorat platònicament de la companya de feina.

– Si tens doblers, pots estar amb les dones que vulguis. Repara només en Hugh Hef..., no sè què del “Playboy”,  envoltat sempre d’autèntiques belleses. I si connectes algun programa de televisió o mires revistes d’aquestes “del corassssón” comprovaràs com “carcas antediluvianos” (en castellà ho pronuncia)  alternen amb les dones més increïbles.

– Per tú – li diu en Guillem –, a la teva edat, una dona tres o quatre anys més jove  et  compensaria, i no  hauries de viure  sol. No tens perquè somiar amb impossibles.

El passatger, sembla no quedar molt conforme amb aquesta asseveració:

– Ja em veuràs, Guillem, quan tengui doblers – respon.

– I clar – comenta  en Guillem –, quan un observa la personalitat de l’acompanyant no puc manco que pensar que és un element que treballa molt, guanya suficient, a l’hivern va a fer feina a fora vila  i no té despeses supèrflues (si de cas, el tabac)  ni família que mantenir,  i  jo me l’imagín com un espècimen d’aquests que pul·lulen per la vida amb un embalumós compte bancari  i que, malgrat això, aparenten ser els més pobres de la comunitat.

I ja han arribat a la rodona, final de trajecte.

Ens ho contà en Guillem S.D., a la memòria de Fermín Gonzàlez Garcia, recentment traspassat.   En Guillem té un diari personal on escriu i  del qual, diu,  li agradaria que publicàssim , de tant en quan, alguna cosa.  Ja veurem…

Fins aviat

Per la transcripció, B.Melis