Llibertat d'expressió
El Consell Consultiu, les decisions del qual no són vinculants, autoproclama valors propis adreçats a “l’autonomia orgànica i funcional, com a garantia d’objectivitat i d’independència en l’exercici de l’activitat consultiva”. I deu ser per això que els seus membres no acaben d’aclarir-se sobre si sí o si no, ara blanc, però demà d’un color indefinit. I així.
En el cas concret de l’Avantprojecte de llei sobre l’ús de símbols institucionals de les Illes Balears, el Consell ara diu que “es considera que l'apartat 3 de l'article 4 de l'Avantprojecte no s'ajusta a dret perquè atempta contra la llibertat d'expressió”, suara diu que, “por ello, proponemos que —en sustitución del referido apartado 3 del repetido artículo 4, a eliminar— se establezca la siguiente norma: "Quedan expresamente prohibidos aquellos símbolos que impliquen vulneración de los derechos y valores constitucionales o lesionen derechos fundamentales".
Aquest redactat, tan “jurídic”, tan ambigu, ha de permetre al Govern que presideix el Molt Honorable Sr. José Ramón Bauzá, vetar que als centres escolars s’hi pengin llaços quadribarrats. Jo no hi sé veure cap vulneració de drets o valors constitucionals, en els llaços, ni em sembla que lesionin cap dret fonamental. Els prohibidors ho haurien d’explicar. O no (no solen).
Però, per a mi, el bessó no és l’informe del Consultiu. El tema és que els llaços tenen un valor connotatiu, interpretable i no unívoc. Per a molta gent no gaire imposada en els patiments lingüístics d’aquesta terra, veure un llaç a la façana d’una escola o d’un institut li pot semblar quelcom purament festiu. Sí, ja sabem quina és la intencionalitat d’aquest símbol, però en tot cas s’ha d’interpretat, perquè no té un significat exprés, i això no obstant, els cappares polítics de la Comunitat troben que és atemptatori dels drets i valors de la gent.
Ara bé, en els centres sanitaris sí que hi podeu trobar missatges explícits, amb un valor estrictament denotatiu, en què els professionals de la medicina i els seus auxiliars blasmen contra la política de l’executiu autonòmic. I què vos he de dir dels jutjats? Dos reals de lo mateix: queixes escrites amb lletres de motlle, aferrades pertot arreu, a la vista dels usuaris. Aleshores, és inevitable preguntar-se per què un consell escolar, amb el suport de tota la comunitat educativa – professors, alumnes, pares... – no pot expressar el seu rebuig (ni simbòlicament) al que consideren un atemptat contra la llengua i la cultura pròpies, mentre en altres àmbits administrarius, en els mateixos centres de treball, sí que està permès criticar amb tota duresa les polítiques que atempten contra l’estat del benestar.
Per a mi, la resposta està molt clara. La llengua i la cultura constitueixen la línia de flotació de l’autonomia, un dels puntals bàsics sobre els que se sustenta l’edifici institucional. Carregar-se’l és un objectiu que ha de permetre, finalment, la laminació d’uns trets que ens distingeixen, perquè, certament, no ens volen distints.
