Som conscient que, quan un escriu a revistes o periòdics, corre el risc de ser llegit “en diagonal” (com ho qualificava, recentment, l’escriptor Joan Manuel de Prada)  i que l’interpretin de forma diversa; i també que és inevitable que sobre el qui escriu circulin idees prejudicioses  i  irreductibles, fundades moltes vegades en malentesos de bona o mala fe. Amb aquests   barrets enquistats està un disposat a carregar de per vida (com quasi sempre ha passat) si bé es pot assegurar que, de vegades, es tornen oprobiosos i insuportables;  i, amb el temps, un ha après que resulta estèril tractar de desmentir-los, ja què qui s’alimenta de prejudicis odia atendre a raons. Per  tant, s’ha de dir que un escriu per a ell mateix o per a aquells que l’acompanyen fent camí.

Els quatre o cinc lectors  que em suporten  mereixen aquesta  mena de declaració de principis del signant, tota vegada que, desprès del primer article d’aquest S’Alambí m’han cridat l’atenció.  Jo demanava paciència en aquell escrit. No passeu ànsia. 

El  passat cap de setmana, a la plaça dels Pins de Cala Rajada, se celebrà  el “Rock & Tapes festival” amb la participació de conjunts de rock. És un esdeveniment molt oportú, al nostre entendre, ja que a aquells que pentinam cabells blancs ens recorda una altra època de crisi econòmica,  els anys 90, època convulsa que va propiciar noves  modalitats musicals de rock, com les dels grups que amenitzaren el festival esmentat, i s’imposà elmoviment conegut com a “grunge”, vocable encunyat per a descriure les escasses qualitats de nombrosos conjunts  nascuts al socaire d’aquells anys turbulents. Tots recordam River Phoenix, els James Dean del “grunge”, malauradament desaparegut.

Precisament, quan un reflexiona sobre l’estat actual de coses, quan sembla que tot se’n va en orris a causa d’una crisi galopant que ens fa pensar en el genets del Apocalipsi, s’adona que ja a la primera part del anys 90 sofríem els embats d’uns mals moments que pensàvem que no passarien mai.  La transformació que la joventut d’aquells anys, també reivindicativa – si bé no tan indignada com la del  temps actuals –, propicià anti-estils en la seves formes de comportar-se  i l’inconformisme  del que feien bandera semblava  predir  temps més malastrucs. “Sempre hi ha per afegir”, predicaven els nostres vells. “No hi ha res com una bona conformació”, frase que ha retornat al nostre lèxic, empesa per les situacions de mancança que sofrim.

D’aquí  que el “grunge” s’hagi tornat a imposar desprès de 20 anys. I podria ser que hagués tornat per quedar-se, ja que, segons pens, no serà tan fàcil (desprès del que està caient)  retornar a certes abundàncies del passat ni que la nova “generació X”  tengui pressa en madurar.

Fins aviat.