No estic en condicions d’afirmar que existesqui una campanya sistemàtica contra a la llengua catalana, per part de les administracions estatal i autonòmica, però, com que no deixen cap escletxa ni per alenar, diria jo que sí, que hi ha un pla estratègic. Almanco ho sembla. I sembla, també, que fan tots els racons a la vista del seu escandalós fracàs en matèria econòmica, amb un país empobrit i deprimit, i que ho fan per a tenir-nos emprenyats i entretinguts amb el tema lingüístic, el qual, com que no donava cap problema, calia remenar a fons per a distreure’ns de la calabruixada que cau.

El darrer capítol que volen escriure – no sé si és un globus-sonda, a veure el personal com reacciona – fa referència a eximir els secretaris dels ajuntaments del coneixement de les llengües cooficials en els territoris on aquestes es parlen. No sé de quin ministeri ha sortit la proposta, tant se val, però és d’aquelles que escarrufen. És a dir que, si això es confirma, aquí podrà venir el senyor Pérez y Pérez, amb el seu castellà de Valladoliz, o de Salamanca, que fa goig de pulquèrrim, i podrà obligar els desset regidors de Capdepera, ajuntament aquest que li haurà de pagar el sou, a parlar en la bella llengua de Castella, sense que ell, el secretari, n’hagi d’entendre ni un borrall.

Des del segle XVIII ençà, amb períodes de treva insignificants, així han anat les coses: Madrid ha anat enviant a les illes adjacents els seus funcionaris amb una doble finalitat: administrar els interessos econòmics del govern espanyol i contribuir a la colonització cultural d’aquesta terra. I els indígenes, per més que hagin estat elegits democràticament per a representar aquest poble, i encara que tenguin el català com a llengua pròpia, i per sobre del que digui l’Estatut, i encara que hi hagi un reglament municipal de normalització lingüística que consideri el català com a llengua vehicular del nostre ajuntament, idò res, tots a parlar el castellà, si és que arriba un secretari amb l’exempció del català embolicat amb el nomenament. No en mancaria d’altra. Primer és el dret d’un secretari de no entendre la nostra llengua que no el dret dels nostres desset regidors a emprar-la.

I si parlàvem de l’atur?