(Text íntegre del pregó pronunciat per Margalida Morey Vaquer, el dia 17 de desembre de 2012, a la capella del Castell, amb motiu de les Completes de l'Esperança)


Bon vespre a tots i a totes. Som na Margalida Morey, filla d’en Juan Morey i de na Bel "Gatona", quasi tots me coneixeu i no tenc dons de parlar, però m’he sentit en l’obligació. Es tracta dels meus sentiments i vivències en vers la Verge i en vers es castell, i per això he acceptat.

Molts sabeu com s’ha viscut a ca meva la devoció a la Verge, com mos han inculcat fer poble i estimar ses nostres arrels i tradicions. De totes ses parts: sa padrina, sa tia des Sitjar, el tio Miquel Flaquer (coix), el tio Pedro germà de mu mare, es notari Francisco Garau, que era com família pròpia. Pel que sé, ells foren dels primers fundadors de l’obreria de l’Esperança, i la primera confraria de penitents, que tots els de la meva edat recordau.

També Francisco Grau, el dia de la festa tenia a dinar a ca seva tot el clero que venia a concelebrar la missa, que eren molts. Ho va fer fins que la seva mare es rendí i se’n tingué que anar a Felanitx.

El tio Pedro va fer els festers que encara es posen per donar llum pel camí quan pujam. També uns triangles de ferro molt alts que es posaven plens de ciris als costats de l’altar davant els domassos, com veureu a la fotografia del pregó.

Des de petita vaig tenir el sentiment com si la Verge i el Castell formassin part de la nostra família, per això s’havia de respectar, estimar i inculcar-la com a part de l’herència que jo havia rebut.

Mu mare començà a ser capillera amb ses Gargòries i n’Antònia “Cunia”, i quan ja no pogueren continuar per l’edat, convidà n’Àngela Moll “de sa Tafona” i a na Margalida Ferrer “Preba”, i les tres seguiren molts d’anys fins que per causes que no cal esmentar ho varen deixar i quedà ella tota sola. I amb la meva ajuda va seguir enramellant fins que el reuma la rendí. Ella desitjava que jo continuàs, però per la meva professió m’era impossible, l’Esperança era el temps de més feina i digué al capellà que li agradaria fossin en Tino i en Toni “Pintor”. Ells acceptaren i ella quedà tranquil·la.

A partir d’aquí, el dia de les completes en arribar a ca nostra li havia de contar fil per randa tots els detalls de l’enramellat, com havia anat sa celebració i a la seva cara es veia la felicitat de com si ho hagués viscut. Molt feliços seguiren la celebració uns anys, que, gràcies a n’Andreu Genovard, es va retransmetre per sa ràdio.

Sa tia me contava, que de ben petites, la seva mare ja les duia a la novena, així que 130 anys sense interrupció, són segurs. També em deia que per restaurar les murades que estaven més deteriorades feren guardar les cendres a tot el poble per posar-les a la mescla i no es notàs la reforma. També mun pare deia que mai no s’havia deixat de celebrar la festa aquí dalt, que un any que nevà, els homos amb pales feren el camí net. Jo sí he vist haver de fer la processó dins l’església per mor del temporal.

Un germà del meu padrí se’n va anar a Xile i allà tingué cinc fills. Supòs que els inculcà tant el castell i la Verge que tots i totes quan venen saben la història i la devoció. Tots pugen aquí dalt. Inclús la tia va venir aposta el mes de novembre per poder anar a unes quantes novenes. A totes les cartes que m’escrivia em deia “Ve a rezar a la virgencita por mi”. Els que ara venen són néts i renéts i passa el mateix.

El Febrer de l’any 1964 en motiu de la darrera missió que hi va haver al poble amb l’ecònom Picornell, es baixà a la Verge en processó al cementeri i es va fer una celebració allà. Va ser tot un esdeveniment, jo no ho havia vist mai.

En Toni Flaquer “Coix”, al pregó del Mercat Medieval va dir que va veure la Verge sense vestit i no tenia cos. Quedà tan sorprès que no va dir a ningú el què havia vist. Jo, al contrari, de ben petita pujava amb mumare a canviar-li el vestit i per a mi veure-la així era normal, hi estava acostumada.

Quan ens casàrem en Guiem i jo, el tio Miquel enramellà l’església, i posà la Verge a l’altar major amb un domàs darrere perquè presidís la celebració.

El meu homo va ser un gran devot. Assistia a la novena i a la festa, i pujàvem molt sovint aquí dalt a pregar. Ell se sentia un bon gabellí i quan va estar a la clínica tenia l’estampa a prop d’ell. El metge li deia “Qui t’ha de curar, ella o jo?” i ell li contestava “No li deman que em curi, sinó que vos il·lumini per tractar-me”.

Jo no venc a la novena només per devoció, això ho puc fer qualsevol dia, sinó per conservar les tradicions del nostre poble. Una de ses coses que demanaria al clero, Patronat i autoritats és que caminin junts, és la manera de conservar-les millor. Del contrari es divideix a la gent i tot es perd. També demanaria als pares que inculquin als fills i als joves que l’Esperança és una arma per lluitar dins la vida, i no sentin que de fer-ho són menys homos ni més antics. És tracta d’aferrar-nos a les nostres arrels que tenim aquí dalt, enganxats a aquesta àncora que la Verge té als seus peus. Que, en els moments difícils, que tots tenim, ella ens ajuda a seguir endavant, recobrant la il·lusió i l’esperança en el demà.

Aquí pujam amb les penes,amb les alegries i també a donar gràcies, que d’això darrer sempre hi ha un motiu. Jo n’he tinguts molts, a la vida, sobretot per la fe que m’han transmès els meus pares i que avui és molt difícil fer. Jo sense ella no haguera pogut actuar com ho he fet en totes les mancances que he tengut durant la meva vida. Aquí dalt també don gràcies per la família i els amics que han estat al meu costat en tot moment i per lo meravellós que és pujar aquí dalt. Quan arribes el cor s’eixampla en contemplar aquest meravellós paisatge, de tots els indrets. Bona gent no ho espenyem més, facem pinya com bons gabellins, per defensar-ho i deixar-ho a les futures generacions. I, als qui ens han precedit, donar-los gràcies pel llegat deixat i un record per a ells dins els nostres cors.

Ara vos llegiré un tros de poesia que va fer mon pare:

La Verge té un gran mantell

davall ell tothom hi cap,

si un dia un fill s’ha estraviat

tan mateix sempre pensa en ell.

La Mare de Déu de l’Esperança

no coneix ningú pes nom

ella sempre ampara tothom

en temporal i en bonança.

A ella jo li he demanat

que no mos falti esperança

per gaudir de sa bonança

que aquí dalt tots  trobam.

Desembre 2012