Aquest any 2012 deu haver estat el més important per la commemoració d’efemèrides relacionades amb la llengua catalana. El 2 de febrer celebràvem el 150è aniversari del naixement d’Antoni Mª Alcover Sureda, a Manacor, que amb el temps seria conegut com l’”Apòstol del la Llengua”, i el 8 de gener commemoràvem els 80 anys del seu traspàs, després de quasi 70 anys de vida dedicada a l’estudi i la promoció de la seva (i nostra) llengua catalana. A més a més, enguany ha estat també el 50è aniversari de la culminació del Diccionari-Català-Valencià-Balear, la més important obra d’Alcover, encara que acabada per Francesc de Borja Moll. I relacionada amb aquest tenim la fundació, també el 1962, de l’Obra Cultural Balear, constituïda jurídicament el 21 de desembre, l’entitat que més ha fet durant aquest mig segle per a defensar la nostra llengua dels atacs de l’estat espanyol, tant durant la dictadura franquista com durant els 35 anys de suposada democràcia. Dins el mateix any que va morir Antoni Mª Alcover, 1932, altres dates són transcendentals per a la llengua catalana: el 22 d’agost va néixer a Campos Joan Veny Clar, actualment una de les personalitats més importants de la Romanística, especialista en Dialectologia, director i impulsor definitiu de l’Atles Lingüístic del Domini Català, una altra de les grans obres de la Filologia Catalana; el 30 de novembre va aparèixer el darrer fascicle del Diccionari General de la Llengua Catalana, de Pompeu Fabra, el que va ser durant 60 anys el diccionari de referència per als qui volien parlar i escriure correctament en català, el tercer pilar (amb l’ortografia i la gramàtica) de l’obra fabriana, la més essencial en el procés de normativització de la nostra llengua; i el 2 de desembre es reuniren a la seu de la Societat Castellonenca de Cultura representants de diverses institucions culturals i polítiques valencianistes per a signar un document d’acord en l’acceptació d’unes normes ortogràfiques unificades, basades en les de l’Institut d’Estudis Catalans, per a escriure tothom igual en la llengua de València (és a dir, en la catalana) i posar així fi a la diversitat de grafies fins aleshores existent. Era aquest el punt i final a la llarga història d’anarquia ortogràfica del català. Finalment, el 12 de febrer de 1982 es va obrir a Palma la llibreria Quart Creixent, l’única que durant aquests 30 anys ha subsistit venent exclusivament (amb excepcions irrellevants) llibres en català, l’única que ha oferit al públic mallorquí una imatge de normalitat de la producció editorial en la llengua del país.

A un país digne, amb uns governants dignes, aquestes efemèrides haurien estat motiu de satisfacció i s’haurien commemorat amb l’atenció merescuda; no tan sols això: els governants dignes haurien homenatjat aquestes persones, aquestes institucions, aquests esdeveniments, amb una acció de govern enaltidora dels valors que representen: l’orgull de la pròpia personalitat, de la pròpia cultura, l’adopció entusiasta del “Siau qui sou” proclamat per Costa i Llobera. A les Balears, però, els miserables governants que patim no tan sols no han governat d’acord amb aquests valors, sinó que han actuat demoníacament per a ultratjar-los, per a destruir-los, per a ridiculitzar-los. Han volgut expulsar el català de les institucions, dels mitjans de comunicació, de l’escola..., de tots els pocs àmbits en què havia arribat a tenir una presència mínimament significativa. El Consell de Mallorca, a més a més, ho ha fet amb la farsa de declarar, amb una gran manca de vergonya, el 2012 “Any Alcover”. Per a escopir-li no importava una tan gran demostració de cinisme.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 2 de desembre de 2012)

Temes relacionats a: http://dodeparaula.blogspot.com