Què han fet, amb les Caixes d’Estalvis?



per Carlos L. Tous "de s'Estany"

A mode de presentació

Encetam, avui, una nova sèrie de col·laboracions, de la mà de l'amic i expert, Carlos Loshuertos. En moments econòmicament convulsos, i davant l'allau d'opinios diverses -i sovint contradictòries- que intenten explicar-nos el perquè d'aquesta situació dramàtica a què ens veim abocats, bo serà que una veu pròpia -i propera- contribueixi a fer llum enmig de la foscor. I és que, tot i la solvència de molts dels opinadors que hi diuen la seva, no acabam d'entendre moltes de les coses que passen, mentre les solucions que es proposen abasten un arc tan ample que fa la impressió que, tant si cies com si vogues, la barca és incapaç de trobar el rumb adequat.

En Carlos "de s'Estany" té una dilatada carrera -pràcticament tota la vida laboral- en el món de la banca, i més concretament de les caixes d'estalvis. Per tant, en aquest espai del sistema financer, sap de què parla. El que ell ens pugui dir al respecte va molt més enllà de la pura teoria i, en canvi, ens pot resultar molt més familiar i comprensible que els grans tractats macroeconòmics, farcits d'una terminologia que, malgrat la reiteració amb què ens arriben últimament, sovint s'allunyen de la nostra comprensió.

Sigui benvinguda, idò, aquesta sèrie sobre economia, amb una mirada pròpia, com diu el seu títol. Esperam que els lectors de "Cap Vermell" hi trobin elements que els ajudin a entendre una mica millor quina és la situació i com hi hem arribat. I tant de bo que també els ajudin a trobar el camí de sortida de la crisi que patim. 

"Cap Vermell!"
--------------------------------------------------------


Què han fet, amb les Caixes d’Estalvis?

Bé, en aquest article intentaré explicar què ha passat perquè les Caixes d’Estalvis, el 50 per cent del mercat financer, hagin desaparegut en tan sols dos anys.

Com se sap, les caixes no tenien accionistes. Això vol dir que en cas de necessitar capital només poden fer-ho a través dels beneficis, com més capital més fortalesa, sempre que estigui ben invertit. Financerament, capital vol dir fons propis per fer front a situacions adverses o per fer inversions, o per fer préstecs.

L’única forma de tenir més capital era a través del benefici anual. Recordem que com que no hi ha accionistes, no hi ha accions i per tant era impossible que els particulars invertissin en les caixes, tal com sí poden fer els bancs.

D’altra banda, les caixes tenen unes obligacions socials, a través de l’Obra Social, que també es nodria del benefici anual. A més, per a directrius del Banc d’Espanya, aquest no podia ser massa “ostentós”, no fos que la gent es pensàs que les caixes els exprimien.

Bé, amb aquesta situació es va viure molts i bons anys, bàsicament perquè el benefici era suficient per a ambdues coses, aportacions a capital i manteniment de l’Obra Social. Aquesta Obra Social era l’enveja dels bancs, ja que era una forma de fer publicitat sense cost, realment les aportacions a l’Obra Social serien l’equivalent al benefici a repartir als accionistes en els bancs.

Durant els anys 80 i 90 del passat segle, les caixes varen anar menjant quota de mercat als bancs i la clientela, de cada vegada més, apreciava tant el tracte que rebien com el que feien amb la seva aportació als beneficis de les caixes. Vet aquí un altre punt que no ha ajudat gaire a les caixes, els desitjos de la gran banca.

Què ha passat perquè això hagi donat un tomb tan espectacular en tan poc temps?

Idò com veim, tot depenia dels beneficis. És a dir, que quan les coses començaren a anar no tan bé, es va ressentir especialment la part de benefici que s’aportava al capital, que com hem dit abans servia per seguir creixent, donar crèdit, etc,  perquè la part que s’aportava a l’Obra Social estava compromesa d’un any a l’altre, moltes de les activitats eren de manteniment i sous. Per exemple, residències per a persones majors, centres educatius especials, etc. No tan sols es tracta de les accions amb més ressò publicitari, com poden ser les restauracions de monuments, el manteniment d’orquestres, tal o qual concurs de pintura o literari, i coses així.

Què va passar?

Idò que les caixes varen començar a jugar a ser bancs, amb inversions cada pic més arriscades, primer com a socis dels seus grans clients, començaren a comprar terrenys i a construir-hi cases, també amb els clients hotelers varen començar a explorar el Carib i altres indrets arreu del món, a més de construir cases per vendre. Per fer front a aquestes inversions, les caixes bàsicament es varen endeutar a l’exterior, Alemanya, Regne Unit i fons d’inversions americans, principalment.

Amb això va arribar “la crisi”, les cases començaren a no vendre’s, els solars comprats ja no valien quasi res, la situació internacional va empitjorar i  s’havien de tornar els diners que s’havien demanat a més o manco curt termini perquè els beneficis s’esperava que fossin immediats.

Què varen haver de fer la majoria de caixes? Idò, en primer lloc, reconèixer pèrdues per les inversions quasi fallides, tornar els crèdits demanats anys abans i, com a conseqüència, començar a retallar la principal font d’ingressos: els préstecs als clients.

A això hi hem d’afegir que la situació nacional empitjorava de dia en dia, de tal forma que les operacions que s’havien donat amb bons criteris també començaven a caure i a provocar l’augment de la morositat –abans de la crisi la taxa estava per davall de l’1%, actualment està per sobre del 8%. Aquest augment provocà noves pèrdues i el benefici va anar minvant, fins que algunes caixes començaren a tenir pèrdues, com a conseqüència no hi havia beneficis, no es podia mantenir l’Obra Social i es varen començar a haver de  reduir les aportacions.  A més, alguns béns es varen vendre, però aquí també ens trobam amb la paraula maleïda: “crisi”; ara no compra ningú i menys al preu que s’havia pagat feia poc temps.

Quina solució hi trobaren?

“Com que ens falta capital i pensam que la crisi serà curta, ens ajuntarem i formarem bancs, que sí que tenen accions i admeten inversors..., ja ens separarem quan vagi millor”. Dit i fet! Ja tenim la Seu plena d’ous, es varen fer unes associacions de caixes anomenades S.I.P. (Sistema Institucional de Protecció), “fusiones frías” en deien.  Això permetia conservar el nom de la caixa en els rètols, aprofitar-se de les sinergies -no es necessiten dues centrals si només som un banc, per tant en sobren la meitat, menys sous, més benefici-, etc.

Què va fallar?

Que la crisi ha estat molt més forta i llarga, de fet encara no sabem quan pot acabar, les condicions internacionals per renovar aquells préstecs s’han endurit, els beneficis segueixen a la baixa, la venda de les vivendes que s’han hagut de quedar està estancada..., és a dir, que no hi ha ingressos i els creditors segueixen reclamant els seus crèdits.

Conseqüència:

 Les caixes han deixat d’existir, amb un parell o tres d’honroses excepcions, la immensa majoria d’Obres Socials se n’ha anat en orris i ara el que tenim són bancs, tal com han consentit els inútils polítics i volia la gran banca, que en alguns casos ha comprat caixes a preu de patató i amb ajudes del Govern de torn. ...

D.E.P. Caixes...