Josep Terrassa ens presenta la segona part del seu particular homenatge a Dorothea Bate

    Dorothea Bate investigà la fauna terrestre durant el Pliocè a nombroses illes mediterrànies: Xipre, Creta, Mallorca, Menorca, Eivissa, Sardenya, Malta, ...; aquesta predilecció per les terres insulars obeïa a un raonament de caire científic, lluny de qualsevol improvisació o exotisme viatger. Sabia que les Balears havien format els cims d’un llarg braç de terra que s’estenia des de la península Ibèrica cap a la Mediterrània. Amb el temps, a mesura que el nivell de la mar creixia, els cims més alts van quedar aïllats formant les illes. A principis del segle XX també se sabia que l’aïllament preservava les espècies del contagi de possibles nouvinguts; la mar era la gran barrera que possibilitaria que les antigues espècies de la fauna del Pliocè evolucionassin originant formes endèmiques, això és, éssers vius que no es troben enlloc més en tot el món. Aquest raonament enllaçaria amb l’experiència de Charles Darwin a les illes Galápagos, situades a mil quilòmetres lluny de la costa americana, on observà tortugues gegants i iguanes, unes espècies fantàstiques per la seva semblança amb animals prehistòrics i que l’aïllament havia preservat.


La Mediterrània durant el Messimià fa entre 5,7 i 5,35 milions d'anys

   Les Balears són les illes més aïllades de tota la Mediterrània, una circumstància científicament interessant per una paleontòloga i explicaria el per què foren de les primeres que Dorothea investigà.

   A finals d’abril de 1909 Dorothea Bate arriba a Capdepera i de seguida comença a recórrer i a excavar a les coves del nostre litoral, descobrint el jaciment de la cova de na Barxa. La descriu molt superficialment: Tenia una obertura al sostre i una baixada de set o vuit pams. Estava inundada periòdicament per la mar, amb restes d’un jaciment d’ossos que originalment seria de sis pams i mig d’alçada, però estava completament desfet per les onades. Tot i això hi trobà uns quants exemplars perfectes d’ossos d’extremitats i un crani ben conservat amb la seva mandíbula. Aquella barreja d’antílop i cabra amb dents de rata, és a dir, que necessita rossegar contínuament per a llimar-les perquè són de creixement continu, l’anomenà Myotragus balearicus.

2)Myotragus balearicus, dibuix de na Dorothea Bates2)Myotragus balearicus, dibuix de na Dorothea Bates
Myotragus balearicus, dibuix de na Dorothea Bate

   La paleontòloga és molt més detallista quan, el 6 d’agost de 1910, ens descriu l’excavació feta a una de les coves de cap Ferrutx: En fer dos forats a la zona més profunda de la cova en Gabriel va trobar restes de terra i ossos i un forat que conduïa a una diminuta cova de dues iardes de llargària. Va engrandir el forat i va poder arrossegar-se dins i treballar la terra tova i humida, com argila, mentre restava allà estirat; el forat estava ple fins a dalt d’ossos fossilitzats, la majoria de Myotragus. El segon forat tenia similar contingut, encara que els ossos d’ocells i ratolins abundaven més. Un investigador sap que aquesta polseta fina i argilosa, sovint vermellosa, és el resultat de la descomposició de la roca calcària per l’acció química de l’aigua; localitzar-la dins una encletxa, depòsit o racó d’una cova és tot un indici d’antiguitat; és dins aquests indrets més amagats, recòndits de la cova on els investigadors, com Dorothea, fan les seves troballes.

   La cova de na Barxa està excavada en un indret on la roca està molt facturada i és fruit del procés erosiu de l’aigua de pluja i de l’aigua marina; és una zona de dolomies triàsiques, popularment coneguda com a pedra de grava, i es calcula una antiguitat una mica superior als 200 milions d’anys.

  Cova de na Barxa. Revista Endins nº 15

   La història del Myotragus començà fa 5’7 milions d’anys. Aleshores la mar Mediterrània estava aïllada, és a dir, separada de l’Atlàntic per la qual cosa el balanç hídric del nostre mar era deficitari, s’evaporava més aigua de la que hi arribava pels rius. Començà a assecar-se i el seu nivell baixà més de mil metres.

   En aquest període arribà a Mallorca l’anomenada fauna del Myotragus. L’etapa geològica descrita anteriorment s’acabà fa 5’33 milions d’anys amb l’obertura de l’estret de Gibraltar provocant que les aigües atlàntiques omplissin la Mediterrània. De llavors ençà les nostre illes romanen aïllades i allunyades del continent.

   El Myotragus és l’animal més representatiu d’aquella fauna; va viure a Mallorca i a Menorca però no s’ha pogut localitzar ni a Eivissa ni a Formentera. Va viure a l’illa fins poc després de l’arribada de l’home. Els depòsits ossífers de la cova de na Barxa, analitzats per Andrews i altres l’any 1989, corresponen a la darrera etapa de l’evolució de dita cabreta, van de 195.000 anys als 7.500 anys d’antiguitat.

   A l’any 1950, segons en Guiem Colom, el nucli principal dels fòssils de les primeres faunes de mamífers del Quaternari encara era aportació de Miss Bate. El Myotragus és el seu major descobriment, també hi ha un conjunt de restes de rèptils, com els d’una tortuga gegant a Menorca, molt interessants, juntament amb mamífers del grup de rosegadors i insectívors, a més de nombrosos restes.

  Actualment es coneixen una trentena de jaciments on s’han localitzat restes de Myotragus. A Capdepera, a més de na Barxa, tenim la maressera de na Blanca, a Son Jaumell, on l’any 1956 s’hi trobà, obrint unes peces de marès, un esquelet que no és complet però les restes òssies es presenten en connexió anatòmica.

 Myotragus batei, trobal a Gènova

L’any 1962, dos frares del col•legi La Salle de Palma localitzaren a Gènova (Palma) el Myotragus batei, anomenat així en honor de Miss Bate, que és un antecedent evolutiu del Myotragus balearicus. Més recentment ja s’ha pogut traçar una línia evolutiva que va del Myotragus antiquus al balearicus.

  Comparació de la línia evolutiva de l'home amb la del myotragus

La riquesa i la precisió dels registres fossilífers obtinguts als dipòsits càrstics de Mallorca i Menorca són tals que enlloc del món s’ha pogut seguir tan acuradament l’evolució d’una espècie insular durant un espai de temps tan llarg com en el cas del Myotragus (Sondaar et al., 1995, revista Endins nº 20). En el mateix treball s’afirma que les espècies d’aquella primitiva fauna iniciaren processos evolutius sota condicions d’insularitat que comportaren l’origen de diferents línies endèmiques, la qual cosa fa que les Balears siguin uns indrets excel•lents per a l’estudi de l’evolució animal; una hipòtesi que a l’any 1909 ja utilitzà intel•ligentment Dorothea Minola Bate.

Josep Terrassa Flaquer