1)         Vaig escriure un article d’opinió que, a partir de les vostres respostes, m’he rellegit una dotzena de vegades, per veure quin pecat havia comès. S’hi pot estar en desacord, faltaria més, però crec que no vaig faltar al respecte a ningú i per tant no puc entendre que, per a contestar-me, hàgiu de recórrer al que m’atreviria a qualificar d’uns excessos verbals (per dir-ho educadament), que depassen el que hauria de ser un debat civilitzat.

2)                  Els vostres escrits eludeixen l’argumentació i la confrontació d’idees i bàsicament us limitau a la desqualificació; tenen poca substància i he pensat molt si valia la pena contestar. Quedarien en poca cosa si en trèiem l’enfilall d’epítets més o manco injuriosos que em dedicau: maquiavèl·lic, infantil, rabiós, mentider, estult, rebec, patètic, estrafolari, hipòcrita, cínic... Alguna cosa més? De mi no espereu una resposta en aquesta línia, perquè no sóc capaç d’abaixar tant el llistó.

3)                  Em reafirm totalment en el que vaig manifestar en “El Tercer Mil·lenni” (Després de les eleccions) que ha originat les vostres respostes: el 68’2% de la població no confia en el senyor Rajoy ni en el PP. Ja hi podeu donar les voltes que vulgueu, però aquest 68’2% correspon als que confien en altres formacions polítiques o, cosa pitjor, als que no confien en cap! Aquests són els números, per molt que us dolgui. No em vingueu amb revolts i no sigueu... maquiavèl·lics? Molta gent passa dels polítics, i els que no en passen també voten altres opcions, a més del PP. No, no és rebequeria, és la realitat pura i dura.

4)                  Us moveu en el terreny de les hipòtesis i de les suposicions, sense aportar cap dada: és una fal·làcia dir que els que no voten el PP és perquè no confien en aquest partit i per tant jo sóc un mentider (?); si governàs el PSM faria això o allò (?); jo no assumesc els resultats electorals (?). No sé exactament quin és l’adjectiu que correspon a aquesta manera d’actuar vostra, però a mi tots els que em vénen al cap són pejoratius.

5)                  Governar amb el 31’8% del suport dels electors, hauria de menar el PP (o el PSOE, tant se val) a pensar en l’altre 68’2%, però no ho fan, mai, ni l’un ni l’altre, ni cap govern amb majoria, i menys si aquesta és absoluta. Això demanava, jo, un govern per a tothom (no en el sentit d’ignorar el propi programa –que ara no estan en disposició d’aplicar, perquè “des de més amunt” els diuen el que han de fer–, sinó de tenir present que hi ha qüestions que estan per sobre dels partits i dels programes) i expressava els meus temors en veure que alguns, fins i tot, es permeten canviar el nom d’una ciutat amb dos mil anys d’història. A això em referia. A una manera de governar que Antoni Bassas expressa molt millor del que jo seria capaç: Els discursos grandiloqüents i les misèries polítiques sempre han viscut al mateix replà, però estem travessant un temps en què, a força d'usar-la, la democràcia s'ha convertit en un instrument per imposar la victòria, i la imposició mai ha estat sinònim de decència.

6)                  Sr. Zerbato, no passeu pena, no hi ha tal ensorrada nacionalista: els autèntics nacionalistes, aquells que no amollen mai, els més radicals, han aconseguit 191 escons, sense comptar els que s’amaguen en les files de l”esquerra”.

7)                  Sr. Vivancos, quan deis “no he votat al PP, ni crec que ho arribi a fer mai, per ideologia i per principis”, a banda que se us pot aplicar allò que tant us agrada invocar (amb una certa reiteració, diria jo) de “excusatio non petita, acusatio manifesta”, què voleu donar a entendre amb això de “per principis”? És que els del PP no en tenen, de principis? Aquí podríeu haver afegit allò de Grouxo Marx de “aquests són els meus principis però si no us agraden en tenc d’altres”. Així mateix, en el vostre escrit també manifestau: “Jo també esper que el senyor Rajoy (i els seus acòlits) governi per a tothom i que no ho faci com han fet els seus dos darrers antecessors…”, però, sant home, això és exactament el mateix que dic jo en “El Tercer Mil·lenni”, no? Per què em criticau, idò? D’altra banda, convé que tingueu clar que vós i el Sr. Faixedas no parlau del mateix país. Finalment, hi ha una línia després de la qual la solidaritat pren un altre nom. Al respecte us recomanaria que llegíssiu “Espanya no té remei”, de Pere Sampol, tot i que em tem que els vostres dogmes polítics us ho prohibeixen.

8)                  Sembla talment, senyors Zerbato i Vivancos, que em volguéssiu encloure en una mena de pinça ideològica. No crec que hi hagi premeditació, però us assemblau tant...

9)                  No em fa il·lusió mantenir públiques controvèrsies, però tampoc les refús. De manera que, naturalment, qued a la vostra disposició.

10)               Última reafirmació: evidentment, si no ho fa cap partit polític ni cap ideologia, tampoc vosaltres em traureu del solc, tot i que, pel to que emprau, sembla que us agradaria.