EL DARRER ADÉU AL MEU MESTRE:
TOMEU FUSTER “ROS”
“Tota obra cabalment realitzada exigeix l’home sencer i la seva vida sencera; igualment, fins allà on et puc comprendre, ha ocorregut amb tu i pots anomenar la teva obra, tranquil·lament, un sacrifici”
HERMANN BROCH, La mort de Virgili
Avui dematí he passejat pel moll, el nostre moll, el de Cala Rajada; feia un diumenge esplèndid i he pensat que, 94 anys després, aquesta esplanada tornava a sentir l’absència d’un dels que l’habitaren. El conco en Tomeu passava sovint pel moll, tot i que de manera discreta, per anar a la mar: la seva vertadera terra.
També li agradava molt la muntanya, i l’hort, aquells espais, en definitiva, que l’allunyaven de l’excessiva remor que feim els homes. I no era misantropia, no, perquè sabeu, els qui el coneguéreu, que ell sentia un gran amor cap a les persones; però millor d’una en una, o en grups petits. S’allunyava dels tumults perquè li feien perdre el fil de la seva comesa, perquè li desbarataven l’ordre que tan esforçadament havia aconseguit. I ell tenia com encàrrec el de ser un profeta de l’ordre.
No sé si el de “profeta” seria el terme més adequat, perquè els profetes sovint han abusat de la paraula. Ell generalment no em deia el que pensava, sinó que m’ho mostrava a través del seu comportament. La seva sola presència era ja tota una ensenyança. Imagín que la satisfacció que un nin amb inquietuds morals, com jo era, experimentava al seu costat seria semblant a la que sent un científic quan es relaciona amb la veritat. Per a mi no hi havia dubtes: aquell era el camí just.
És clar que també m’ho deia amb paraules, perquè jo li ho preguntava. De vegades, acotats davall una mata, parant una billestra per dins el pinar de can Patilla; o bé sota el cel estelat, pescant els calamars d’encesa, quan només sentíem el bufar del llum de butà i les llepades que la mar feia als costats de la barca. Per a mi, que aleshores tendria set o vuit anys, es desvelava sobtadament el misteri; sentia com la veritat exhalava des d’aquell cos íntegre, pulcre i remirat; aprenia veritats profundes que llavors em costava d’explicar.
Anàvem també al futbol, la seva passió més mundana, on jo l’acompanyava entusiasmat. Molts d’anys després, algunes persones m’han preguntat per què jo era del Madrid, com si això no fos conciliable amb l’estimació, que de vegades he manifestat, cap a la cultura de la qual provinc. Tot i pensar que la pregunta és absurda sempre he contestat i he dit que ho era perquè aquesta afició també la vaig compartir amb ell, i perquè ell me va ensenyar, sense paraules, que els valors, els autèntics, no són mai grupals, sinó individuals, i que dins qualsevol col·lectiu, ja sigui cultural, nacional o de qualsevol altra casta hi ha persones exemplars i d’altres que no ho són tant. En definitiva, que la bondat, la integritat i la honradesa no són patrimoni de cap equip, de cap grup, de cap nació, sinó més bé atributs que es mostren en determinades persones.
Aquesta va ser per a mi l’ensenyança del desarrelament, entès en un sentit positiu: l’amor desarrelat cap a les meves arrels; l’amor ben arrelat cap a tot allò que arriba pels extrems més allunyats de les meves branques. És la convicció absoluta que res és més bo perquè sigui meu i que tampoc res ho és més perquè vengui de fora. Ell no tenia res seu, però cuidava amb absoluta entrega totes les seves coses. Sabia, i volia que jo sabés, que el reduït espai que podem trepitjar durant l’ínfim període de temps que ocupen les nostres vides no significa res més, ni menys, que una custòdia. Cadascú té un bon quefer amb mantenir el seu tros net, com per estar pendent del que fan els altres.
Ahir el conco en Tomeu va acabar la seva tasca. Ja feia un temps que havia arreplegat les eines, i ja estava arreglat i vestit perquè sabia que en qualsevol moment el cridarien. I finalment sentí la cridada i se n’anà, discretament i amb elegància, un dels pocs moments en què no hi havia ningú pel seu voltant, amb els ulls oberts i el cap ben alt, com només poden fer-ho els que de veres han estat humils.
Però mesos abans d’anar-se’n m’havia deixat dita una cosa, per si algú em pogués demanar: “He viscut molts d’anys –em digué- perquè sempre he tengut la consciència ben neta”.
Mateu Estarellas
Diumenge, 13 de març de 2011
