De la feina que es fa una escoleta la majoria de les persones no en sabem res fins que tenim un fill o filla. Llavors, potser, si per necessitat o pel que sigui l'hi hem de dur, descobrim un món que ens és totalment nou. Descobrim que, de fet, l'escoleta és això, una escola i no una “guarderia”. És una escola amb un projecte educatiu i a on a més de tenir cura dels infants, també es desenvolupa una línia pedagògica per afavorir el seu desenvolupament i la seva adaptació a aquest món nou que se'ls hi obre ara per primer cop. Particularment nosaltres, vàrem quedar bocabadat amb la feina que es feia a n'es Ferreret, la nostra escoleta municipal, i per això quan les educadores ens varen proposar formar part de l'Amipa vàrem acceptar per que trobàvem que les famílies ens hi havíem d'implicar per ajudar a millorar aquell projecte.
Les millores més evidents eren les de caire estructural, l'edifici té només deu anys però ja comença a necessitar d'algunes intervencions: el pati que és perillós quan plou o està humit, les zones ajardinades, el misteriós ascensor que mai ha funcionat, la fusteria que necessita una ma de pintura, les separacions entre banys i altres. Poc a poc i a força d'acompanyar els nostres fills a escola ens hem adonat de com d'important és aquesta etapa educativa per a un infant. El que més ens xocava i ens xoca, és que tot i afectar a infants en una edat tan sensible com de menystinguda està per les administracions educatives i per la societat en general. Per a qualsevol mare o pare és sabut que durant aquests anys els bebès fan els progressos més increïbles i apassionants que ens poguem imaginar. Ho aprenen tot i d'aquest aprenentatge sorgirà la base de tota la resta. No hauria de ser això suficient motiu per a dotar a les escoletes de tots els recursos necessaris? Doncs sembla que no. Començant per les mestres, educadores i treballadores que són infravalorades professionalment i en conseqüència ni sous, ni horaris ni condicions laborals estan equiparades a les dels seus col·legues de l'educació infantil, primària i secundària. Els tracten com si talment no fossin el que són, mestres. I mestres a més que tracten amb un material molt sensible, allò més estimat a totes les cases, els infants més petits. Un altre aspecte que em va cridar l'atenció és com de feminitzat està aquest àmbit. No només de cara a l'equip educatiu sinó també al paper dels papàs, els homes. Vaig observar que el pes de l'organització familiar solia recaure en les mares i per això vàrem creure necessari que fos AMIPA enlloc d'APIMA, posant el paper de les mares en primer lloc i en rellevància. Un petit gest només, però a l'espera d'una major implicació de la part masculina en aquest món de la criança.
Com totes les associacions de mares i pares ens vàrem trobar amb els típics assumptes i problemes a resoldre: informar a les famílies, fer nous socis, formar una junta directiva, revisar documents, preparar activitats i/o participar de les que s'organitzaven al poble, reunions amb el regidor d'educació, entre moltes altres coses. Enmig d'aquesta activitat, ens va sorprendre la boníssima notícia de que havíem estat premiats per aquesta revista. Erem juntament amb les altres Amipes del poble premi Cap Vermell 2020! Tot un honor i una distinció per a qualsevol gabellí, del que vàrem estar entre orgullosos i , per què no dir-ho, una mica empegueïts per sentir-nos massa honrats amb aquest premi i que aprofitem des d'aqui per donar les gràcies. Vàrem assistir a l'enregistrament del vídeo que podeu veure a Youtube a on fent un café parlàvem amb els altres membres de les altres juntes directives. Aquella breu tertúlia, un oasi fugaç en les nostres apretades agendes de mares i pares va ser en molts aspectes reveladora de per a què servenrats amb aquest premi i que aprofitem des d'aqui per donar les gràcies. Vàrem assistir a ix una Amipa. De les amipes hi ha la cara que es veu: les xocolatades, festes, excursions i materials que s'aporten amb la quota dels socis. Però hi ha una cara molt més potent que resta oculta : els valors democràtics, el teixit associatiu, la creença en valors de qualitat i innovació pedagògica, l'afany d'integrar a totes les famílies venguin d'on venguin en la vida del poble. Allò va ser un altre punt d'inflexió i de reflexió sobre el que estàvem fent.
Entre reunions amb el regidor d'educació per a millorar el manteniment de l'edifici de l'escoleta i els esforços per mantenir una junta operativa ens va aplegar l'estat d'alarma i el tancament de les escoletes. Divendres 13 de març ja no varen assistir els infants i s'obria un període de incertesa total. En aquest temps va començar per a la nostra associació un temps de feina molt intens i a la vegada molt enriquidor. Davant la necessitat d'informació, les famílies es van unir i organitzar per a evitar un possible desmantellament d'es Ferreret. La situació laboral de les treballadores era delicat i calia també donar-lis suport. D'altra banda les tutores no deixaren en cap moment als infants, fent servir tots els seus mitjans personals al seu abast per fer-nos sentir la seva presència. Amb elles durant aquests dies, hem cantat, ballat, fet experiments, pintat, celebrat el mercat medieval i recordat qui era qui. A moments ens ofegava la pena de veure com els nostres fills miraven la pantalleta del mòbil per a poder veure a les seves mestres però també ens va omplir d'alegria i orgull saber que elles eren allà i que no tiraven la tovallola. L'Amipa els hi va voler fer costat en tot moment i va convocar vàries reunions tant amb elles com amb el regidor i el batle per tal d'oferir la nostra ajuda i possibilitar una reapertura de l'escoleta de Capdepera. En aquest sentit vàrem elaborar una enquesta i vàrem copsar les necessitats més immediates de les famílies pel que feia a la conciliació familiar i laboral. Més de cinquanta famílies varen participar en aquesta iniciativa i els resultats varen ser tramesos a l'ajuntament per tal de visibilitzar com de necessari és aquest servei dins els nostre municipi. La pràctica totalitat de les famílies van expressar el desig de l'escoleta reobrís en el període anomenat de “nova normalitat” en màximes condicions de salubritat, higiene, mantenint el mateix equip educatiu i el mateix lloc, no volíem ni volem haver d'anar a Cala Rajada, per que ens entenguem. Malgrat tots els nostres esforços, la problemàtica derivada d'aquesta situació va forçar a que el passat dia 15 de maig les treballadores haguèssin de deixar les seves funcions i no els hi va quedar més remei que despedir-se de nosaltres. Això si que va ser trist! Perdíem una presència molt familiar a les nostres vides, amb l'esperança que fos un comiat temporal i no definitiu. Malgrat tot la situació segueix sent complicada i a hores d'ara la informació segueix sent confusa. Seguim a l'espera de que l'ajuntament ens expliqui com i quan es farà la tornada a les aules.
L'Amipa representa una seixantena de famílies però és l'encarregada de representar a n'Es Ferreret davant el conjunt de tot el poble. Sóm per tant nosaltres com associació qui hem de crear un canal de comunicació eficient i eficaç entre les famílies i l'administració local. És aquest el paper de les associacions, enfortir la participació de les persones a la vida del poble, fer-la més democràtica. El fet de tenir una escoleta com la nostra ha de ser un orgull per a tots i totes les gabellines. Un centre educatiu que és una referència a tota la comarca, amb unes infraestructures, que malgrat necessitar d'un manteniment, encara són modernes i innovadores. Generacions d'infants han passat o passaran per l'escoleta d'una o altra forma, més tard aniran a l'escola i després a l'institut. Facem com a poble que aquesta primera pedra sigui forta i robusta. Donem-li suport, estimem-la i sobretot participem d'ella. Facem bo aquell proverbi africà que diu que per a educar un sol infant es necessita de tota la tribu. Salvem i protegim es Ferreret i el seu equip educatiu, les futures generacions ens ho agraïran sempre.
