Era Lissie una moixeta amb poques setmanes de vida, que anava errant pel carrer, quan la va trobar la nostra neta Chiara, rescatant-la d'un mal avenir, amb algunes ferides. Va haver de topar amb ella i la portà a casa nostra, on abans  mai havíem acobeït moixos, però sí un ca: en “Tommy”, que actualment compta en 13 anys de vida. La moixeta, color gris, fou rebuda  en la nostra família per l’insistència de Chiara. I he de dir que l'atenció immediata que rebé del veterinari Jesús López va per-metre la seva convalescència i les nostres tres netes: Chiara, Aina i Laia cuidaren de Lissie amb tendresa fins que es va recuperar plenament.  Jugava amb “Tommy” com si de dos germans es tractés. Una bonica experiència, desconeguda per nosaltres fins aleshores.

Transcorregut  un cert temps i, malgrat la vigilància constant per evitar de inoportunes visites de possibles festejadors, na Lissie ens va fer saber que havia de ser mare. No per esperada, la noticia fou sorprenent, tota vegada què, pensàvem, era Lissie de recolliment casolà. I naixeren 3 criatures: 2 mascles i una femella, preciosos i de variat color. Foren l’alegria de les nines per espai dels quasi 10 mesos redons que qualque malànima va decidir duràs la seva curta existència i, sempre, tinguent en compte la informació d’un article de la Protectora d’animals local en quan a desaprensius que es dediquen a l’aniquilació de colònies de moixos mitjançant l’enverinament.

Per què, es va tractar de manco 24 hores. Primer trobàrem ajassat el moixet blanc i negre, fred. Hores més tard, cansats de buscar, amagat, mig moribund, el de color taronja, el qual va expirar dintre els meus propis braços. Seguidament agafarem la moixeta, tota blanca ella, que donava la impressió de no trobar-se tan greu, la qual semblava dormir plàcidament, però amb una calentor sospitosa. Quan ens disposàvem a portar-la al manescal, la pobre va expectorà i expirà.

Na Lissie, la mare, no presentava els símptomes que havíem observat en la seva tanyada , però preocupats i dolguts pel disgust de Chiara, de la seva germana i de la cosina Laia, ens va mancà temps per plantar-nos a la consulta d’ en Jesús, el qual, benvolguda l'hora, la va tractar uns dies, salvant-la del enverinament que portà a les seves criatures a una mort segura. I, ara, Lissie, cerca per tot arreu als seus nadons i no les troba…

En “Tommy”, un “cooker” molt intel·ligent i de bon cor, no fa altra cosa que consolar-la, dormir amb Lissie i arruixar tots els moixos que com-pareixen per casa nostra amb ànim de festejar-la. Haurem de prendre qualque decissió al respecte, per què, com diu la dita:  __”Un pic jeuen en sa mare”.

Descansin en pau.

El padrí de les nines