Potser ha arribat l’hora de començar a lluitar contra les nostres pròpies injustícies i també per les alienes. Avui vull xerrar d’una història que no és un fet aïllat, sinó mes aviat una cosa ja habitual, que ha anat passant amb diferents persones. Són pocs els que han pogut denunciar el que els ha passat, pocs els que s’hi han atrevit, tot i les amenaces rebudes. Avui i per aquest mitjà, no diré cap nom, ni cap ubicació, ja que no és el lloc on fer-ho, però si que us contaré un parell d’exemples del que vull denunciar.

 

Aquesta història tan repetida, al mateix lloc i amb el mateix botxí, avui la contaré a partir del cas de d’una dona estrangera i la seva filla menor d’edat.

 

Hi ha un petit bar a Cala Rajada, on no existeix cap tipus de llei: es pot fumar dins el bar, se serveixen begudes alcohòliques a menors d’edat, no es tanca en tot lo dia ni en tota la nit, i sense cap permís legal, no passa els controls de sanitat de cap de les maneres, els empleats no tenen contracte i els sous són miserables (600 euros al mes, més de 8 hores diàries i sense cap dia lliure).

 

Sí senyors/es, estam xerrant d’explotació, i també d’una mena de terrorisme nou que està sorgint darrerament, producte de la crisi econòmica per la qual passa mitja Europa en aquests moments. Aquest "terrorisme" es basa en aquesta degradació a la qual són sotmeses les persones en situacions d’explotació, com ara els empleats d’aquest bar, on a més de no tenir cap assegurança ni contracte són víctimes de la necessitat, ja que de vegades, com és el cas d’aquesta dona i la seva filla, no tenen enlloc més on aferrar-se.

 

Aquesta dona, mare soltera ara mateix (per circumstàncies de la vida, que ara no és el moment de mencionar), a part de fer feina en aquest bar també viu de lloguer a una pis del mateix propietari del bar (sense contracte, com podeu imaginar), lloguer pel qual se suposa que han de pagar 450 euros al mes. Totes dues, mare i filla, feien feina al bar, a canvi de 700 euros al mes, la mare, i de 600, la filla. Sense dia lliure, més de vuit hores diàries, de vegades més de dotze hores. Però, realment, no varen cobrar durant part de la tardor, tot l’hivern i quasi tota la primavera. Varen anar cobrant a raó d’uns 20-30 euros setmanals, que el propietari els donava perquè poguessin menjar els nins petits a casa (té dos nins més). Va passar el temps i elles continuaren fent feina allà. Un al·lot també sense contracte, explotat, se’n va anar, perquè duia mesos sense cobrar i esperant el seu contracte. I així moltes històries més que podria contar sobre aquest home.

 

El cas és que tant la mare com la filla, al cap d’un temps, també es varen cansar i varen tenir una discussió amb el propietari, la qual va acabar amb elles dues deixant el bar. En aquesta discussió, el propietari va fer gala de les seves típiques frases terroristes del tipus: "Si os vais de aquí, no vais a trabajar en ningún otro sitio en Cala Rajada, ya sabéis quien soy", o "Denunciadme y veréis qué pasa", etc. Frases que va fent servir cada vegada que té aquest tipus de problemes amb empleats (molt sovint). Finalment, no tan sols no va pagar res a la mare i la filla, sinó que les vol fer fora de la casa, perquè elles aleshores no podien pagar el lloguer.

 

Cal mencionar que aquesta casa té la instal·lació elèctrica que no funciona correctament, habitacions sense electricitat, dels banys millor que no en xerrem, les canonades també defectuoses, etc.

 

El problema és que, amb la seva manera de ser, personatges com aquest (propietari del local) es mostren com a persones poderoses, entabanen i menteixen molt sovint, encara que en realitat no són ningú, prometen el món i la bolla, fan veure històries fantasioses en què ells són respectats, temibles i perillosos... Intenten jugar amb la psicologia dels que necessiten. S’aprofiten, espremen, i quan veuen problemes es desfan de qualsevol tipus de responsabilitat. Jo crec que és hora de començar a lluitar, tots, per aquestes causes, ja que tard o d’hora qualsevol de nosaltres podem acabar essent víctimes d’aquests abusos i d’aquest terrorisme psicològic. No hem de tenir por de denunciar si això ens passa a nosaltres o a qualsevol persona que coneguem, perquè la nostra por és la que els dóna poder.

 

Moltes gràcies.