Desmuntant les mentides del feixisme espanyol
sobre la vaga indefinida de docents a les Illes Balears
sobre la vaga indefinida de docents a les Illes Balears
Convid els lectors, independentment de la ideologia que tenguin, a fer una comparació entre l’escrit titulat “Rebel·lió a les aules” i “Rebel·lió a les aules II”. Que treguin comparacions entre un i altre i diguin quin s’ajusta més a la realitat, històricament parlant, i no tant històricament, sinó ja avui en dia. He afegit alguns escrits meus al primer tros de l’escrit. Naturalment, he canviat la situació per a emfatitzar més la realitat del que suposadament vol donar a entendre el text original. El que és l’estructura original, gairebé no s’ha modificat. Llegiu i comparau.
------
Les hordes feixistes estan en peu de guerra. Ningú fins ara s’havia atrevit a clavar una pica en el seu predi: l’educació. Un terreny que vénen abonant des de temps de la II República, un sistema al qual no li va importar molt que els filocatalans s’anassin introduint a poc a poc a les escoles per formar els seus cadells, els mateixos que avui llancen consignes per la independència d’una regió que no és la seva o lluiten per la creació de països imaginaris, llançant de passada consignes contra el partit que els seus conciutadans han triat per regir els destins de la Comunitat Autònoma. (Tenguérem sort de guanyar el cop d’estat del 36, els vàrem prohibir el català durant més de 40 anys a les escoles i més llocs, vàrem cremar els seus llibres enmig del carrer per acabar d’una vegada per totes amb la seva maleïda llengua i cultura, i vàrem empresonar i torturar a tot aquell que gosava fer-nos el contrari).
No cal ser molt sagaç per adonar-se que el motiu que ha indignat els feixistes i els seus acòlits ha estat la inclusió del català com una llengua equiparable al castellà. Les excuses posteriors referides a la qualitat de l’ensenyament i altres faules no són més que l’escut utilitzat amb l’objectiu de deteriorar la imatge d’un govern imposat per un cop d’estat sanguinari, amb l’ajut del Tercer Reich alemany, que va deixar clar des del primer moment que posaria fi als excessos produïts des de fa anys per sectors radicals anarquistes-comunistes de les Illes Balears, amb la col·laboració d’alguns elements díscols del nostre costat.
Una de les tàctiques més freqüents emprades per aquests grupuscles sorollosos és la carta del victimisme, quan la realitat és que les víctimes han estat durant anys els alumnes que s’han vist obligats, vulgues no vulgues, a seguir una educació monolingüe en castellà, al marge de l’adoctrinament constant que segueixen fins i tot durant aquests dies conflictius, en què sense cap inconvenient hi ha menors d’edat que són manipulats i utilitzats amb fins espuris de profund calat polític.
Les fal·làcies formen part habitual de l’argumentari que esgrimeixen aquests pertorbadors de la pau social que ens aporta una dictadura fèrria que sembla molestar quan no s’ajusta a la seva visió de com hauria de ser conformada la societat balear. La falsa negativa a negociar per part dels responsables politics del necessari canvi de rumb del sistema educatiu, és una mostra d’això que dic. La reducció de la quota del castellà com a conditio sine qua non ha fet que seure a la taula de negociació resultàs inútil de totes, totes. Els caps de la rebel·lió mostren clarament no conèixer les regles del joc democràtic. No assumeixen la realitat que s’imposà a les urnes per segona vegada i que rubrica clarament que els partits feixistes i monàrquics i elements afins representen un percentatge que no arriba als dos dígits.
No hem d’oblidar el tarannà que sempre ha caracteritzat les agrupacions que manegen aquests moviments. La por d’una part important del professorat a no ser empresonat i assenyalat i posteriorment estigmatitzat pels qui mouen els fils (església, pro-nazis, falangistes i succedanis), amb les conseqüències que això comporta, no és gens intranscendent.
D’altra banda, crida l’atenció la pràctica absència de pancartes reivindicatives en català, alguna cosa indubtablement simptomàtica i botó de mostra de la tendència clara d’aquestes derives nazionalistes que persegueixen un sol objectiu: la imposició del pensament únic. ESPANYA, ESPANYA...
D’altra banda, crida l’atenció la pràctica absència de pancartes reivindicatives en català, alguna cosa indubtablement simptomàtica i botó de mostra de la tendència clara d’aquestes derives nazionalistes que persegueixen un sol objectiu: la imposició del pensament únic. ESPANYA, ESPANYA...
