Les hordes catalanistes estan en peu de guerra . Ningú fins ara s’havia atrevit a clavar una pica en el seu predi: l’educació. Un terreny que vénen abonant des de temps de Cañellas, un home a qui no li va importar molt que els filocatalans s’anassin introduint a poc a poc a les escoles per formar els seus cadells, els mateixos que avui llancen consignes per la independència d’una regió que no és la seva o lluiten per la creació de països imaginaris, llançant de passada consignes contra el partit que els seus conciutadans han triat per regir els destins de la Comunitat Autònoma.
No cal ser molt sagaç per adonar-se que el motiu que ha indignat part del professorat i els seus tutors ha estat la inclusió del castellà com una llengua equiparable al català. La excuses posteriors referides a la qualitat de l’ensenyament i altres faules no són més que l’escut utilitzat amb l’objecte de deteriorar la imatge d’un govern elegit democràticament que va deixar clar des del primer moment que posaria fi als excessos produïts des de fa anys per certs sectors radicals de les illes, fins i tot amb la col·laboració d’alguns elements díscols del PP .
Una de les tàctiques més freqüents emprades per aquests grupuscles sorollosos és utilitzar la carta del victimisme, quan la realitat és que les víctimes han estat durant anys els alumnes que s’han vist obligats, vulgues no vulgues, a seguir una educació monolingüe en català, al marge de l’adoctrinament constant, que segueix fins i tot durant aquests dies conflictius, en què sense cap inconvenient hi ha menors d’edat que són manipulats i utilitzats amb fins espuris de profund calat polític.
Les fal·làcies formen part habitual de l’argumentari que esgrimeixen aquests pertorbadors de la pau social que ens aporta una democràcia que sembla molestar quan no s’ajusta a la seva visió de com hauria de ser conformada la societat balear. La falsa negativa a negociar per part dels responsables polítics del necessari canvi de rumb del sistema educatiu, és una mostra d’això que dic. La reducció de la quota de català com a conditio sine qua non ha fet que asseure’s a la taula de negociació resultàs inútil de totes, totes. Els caps de la rebel·lió mostren clarament no conèixer les regles del joc democràtic. No assumeixen la realitat que s’imposa a les urnes i que rubrica clarament que els partits catalanistes i elements afins representen un percentatge que no arriba als dos dígits .
No hem d’oblidar el tarannà que sempre ha caracteritzat les agrupacions que manegen aquests moviments. La por d’una part important del professorat a ser assenyalat i posteriorment estigmatitzat pels que mouen els fils (OCB, STEI, més derivats i succedanis), amb les conseqüències que això comporta, no és gens intranscendent .
D’altra banda, crida l’atenció la pràctica absència de pancartes reivindicatives en castellà, alguna cosa indubtablement simptomàtica i botó de mostra de la tendència clara d’aquestes derives nacionalistes que persegueixen un sol objectiu: la imposició del pensament únic.
Paolo Zerbato Cano
