Un dubtós honor
Les dades diuen que les Illes Balears encapçalen el rànquing de pressió fiscal de l’Estat espanyol (resultat de dividir la recaptació total, incloses les cotitzacions a la Seguretat Social), pel PIB. Aquesta suposa el 29’57% dels ingressos dels ciutadans, que no és cap broma. La taxa impositiva espanyola no és la major d’Europa, però sí que ho és el nostre esforç fiscal, només inferior a Portugal, Itàlia i Grècia (els de sempre). L’esforç fiscal es comptabilitza segons el conegut com índex Frank, i es tracta d’un indicador consistent a dividir la pressió fiscal per la renda per càpita.
Aquest lideratge, segons el Consell Econòmic i Social de les Illes Balears implica, per tant, una contribució a les arques públiques superior a la de les altres autonomies. I és que mentre la renda per càpita de la gent de les Balears es troba un 6’98% per sobre de la mitjana, la tributació suportada està un 27’16% també per sobre de la mitjana. El desequilibri, per tant, és d’un 20’18%, i per més que s’ha denunciat reiteradament, mai ha estat corregit pels grans partits que tenien capacitat de fer-ho (PSOE / PP), contribuint no poc a l’empobriment insistent de la nostra
comunitat.
Per si aquest panorama tan negatiu no fos suficient, resulta que Capdepera, a més, es pot penjar la medalla d’encapçalar la classificació de pressió fiscal de tots els municipis de Mallorca, amb un 35’52%, davant una mitjana del 29’67% del conjunt.
Vist aquest panorama, sorgeixen no pocs dubtes sobre el destí últim dels nostres impostos i l’eficàcia de l’ús que se’n fa, a banda de la justícia impositiva i redistributiva del sistema fiscal. Que les Illes Balears vagin reculant gradualment pel que fa a renda per càpita, mentre la contribució a l’economia estatal no minvi ni un punt, ens aboca inexorablement a l’empobriment, ja esmentat. D’altra banda, mesures draconianes –potser inevitables– sobre el deute de les administracions, no fan sinó deprimir el consum i l’economia en general. Carreró sense sortida? Estam convençuts que no.
Una ullada a les taules comparatives ens mostren com els municipis turístics, i això també és una paradoxa econòmica mala de pair, són els que suporten una major pressió fiscal. Després de Capdepera hi trobam, a escassa distància, Calvià, Sant Llorenç, Andratx, Alcúdia, Llucmajor..., tots ells per sobre del 30% de pressió fiscal per habitant. Una explicació, segurament, rau en el fet de la major aportació de les empreses hoteleres i de serveis. Però també hi deu contribuir no poc la necessitat de mantenir serveis públics molt per sobre de les necessitats de la població censada: policia local, informació turística, neteja, espais públics, manteniment d’instal·lacions, oferta cultural...
Sigui com sigui, i tot plegat, aquest dubtós privilegi d’encapçalar la classificació dels que més contribuïm a la hisenda pública, ens encara amb la realitat que això no es tradueix en una qualitat de vida superior, posem per exemple, a la dels habitants de Vilafranca, que amb un 27’48% són els que menys paguen de l’illa (vuit punts percentuals per davall de Capdepera). Més aviat al contrari, en molts d’aspectes.
Privilegis de ser rics!
