ESTUPEFACCIÓ
Possiblement, aquest, el de l’estupefacció, sigui el sentiment que va presidir la vida del nostre poble, en aquest dissabte 11 de juny que serà difícil d’oblidar. El que havia de ser un plàcida elecció de batle per als propers quatre anys va acabar convertint-se en una esperpèntica posada en escena, i amb un final que no entrava en el guió que se suposava que havien escrit UCAP i PSOE. Cap a les 12’30 hores, en Joan Ferrer (PP) rebia la vara de comandament que li lliurava en Pep Gallego, enmig de la sorpresa pròpia i aliena.
La versió que anà cobrant força al llarg del dia, com a explicació de la ruptura del pacte de centre-esquerra que es donava per fet, apuntava cap als socialistes i, en particular, cap a Tolo Alzina. Tot indica que el cap de llista del PSOE, per raons personals, hauria acabat llançant la tovallola i declarant-se impotent per assumir la batlia.
Podem entendre perfectament aquestes hipotètiques raons, perquè, al capdavall, els polítics, abans de res, són persones. I les persones tenen sentiments, i aquests també compten. No ens resulta gens difícil posar-nos en la pell del candidat socialista i acceptar la seva renúncia a partir d’elements que, amb tota seguretat, van molt més enllà d’allò que la raó ens dicta.
També s'ha de destacar la manca de capacitat de reacció dels dos partits que tenien el pacte a punt de signar.
Dit això, tornam a l’inici i també ens posam en la pell dels electors, especialment dels que esperaven que el pacte que s’havia gestat arribàs a bon port, i per tant també podem entendre la seva estupefacció. Nosaltres mateixos declaram obertament el nostre estupor. I aquí compareixen factors que en política s’han de sobreposar als aspectes particulars. Per començar, la política no està feta per als febles, ni per als que dubten; després tenim que els electors necessiten confiar en els seus representants i que trair aquesta confiança significa causar danys importants al sistema democràtic; finalment, hem de considerar que la institució municipal, i més d’un període tan complicat com el de la legislatura que hem deixat enrere, necessita d’una estabilitat que, fets com els de dissabte, no contribueixen a crear.
Ara la pilota, de rebot, ha anat a caure al terrat del PP, sense confiar-ne. Són cinc regidors més el representat d’Es Grup, segons l’oferta incondicional d’aquest en el mateix plenari. Sis, davant els altres onze, representen una exigua minoria, com el mateix Joan Ferrer es va apressar a reconèixer. Per tant, i atenent que no hi ha gaire temps per perdre, la setmana que ve hauria de quedar clos algun tipus d’acord que posàs fi a la crisi. És obligació dels partits polítics que l’han creada, resoldre-la. Ara mateix, els ciutadans estan confusos, però d’aquí a pocs dies estaran simplement emprenyats.
