SOTRAC
Estan passant massa coses, a l’economia i a la política, cap ni una de positiva, i això no hi ha qui ho resistesqui. Com es pot assumir aquest daltabaix, el sotrac en què ens trobam immersos, sense fer un tro?
Des de mitjan segle passat, l’economia d’aquesta terra no havia conegut més que creixement, amb un benestar progressiu que ens ha menat a cotes superiors a la mitjana europea. Amb el final del franquisme, a més, vàrem començar a gaudir de les llibertats polítiques a què sempre han d’aspirar els ciutadans.Ara, a una velocitat impossible d’assumir, tot sembla ensorrar-se. La gent no ho pot entendre. L’economia, sacsada per problemes internacionals, fa aigua pels descosits i, tant en el cas de l’Estat com en el de la nostra comunitat autònoma, presenta problemes estructurals afegits que no se sap com superar. El govern Zapatero mostra signes evidents de desorientació, promovent mesures que fins ara no han aconseguit l’objectiu de recuperar una dinàmica econòmica positiva, i sí que, en canvi, han provocat un endeutament públic molt preocupant i unes taxes d’atur difícilment assumibles.
D’altra banda, i estam parlant pel que fa a la nostra autonomia, aquí s’ha de fer front a la crisi amb un llast tan feixuc que, per si sol, podria enfonsar el sistema econòmic més fort i saludable. Ens estam referint, naturalment, a la corrupció política heretada de l’anterior legislatura i que, ara mateix, acaba de malmenar també les actuals institucions de govern. La gent se sent aclaparada i la confiança en els dirigents es troba sota mínims, sumida en una barreja de por i d’indignació. Se’ns fa difícil trobar els culpables de les vicissituds que pateix el sistema, i els cercam entre les ombres dels bancs, dels promotors immobiliaris i d’uns dirigents incapaços de redreçar el rumb. Pel que fa a la corrupció, ens solem refugiar en la percepció que “tots són iguals” i que, per tant, els polítics són una plaga. Però la Justícia va fent feina, està arrambant amb persones que tenen noms i llinatges, alguns de molt propers, i pertanyen a partits concrets, de manera que bé podem saber que, si fos cert que tots són igual d’incapaços, no tots són igual de corruptes.
El panorama és desolador i, això no obstant, no ens podem permetre ni tan sols plorar. No tenim temps. La societat civil ha de liderar un procés de regeneració política que no es pot ajornar ni un dia. I això vol dir que, no tan sols hem de fiscalitzar les actuacions de l’administració pública, sinó que, precisament perquè els moments són difícils, ens hem de posar al capdavant de les operacions. Ara no val allò de “a mi no m’interessa la política”, perquè la política no deixa d’interessar-se per nosaltres i d’afectar-nos. O assumim la nostra quota de responsabilitat, o assumim que ho facin alguns que no en són dignes. La nostra presència en la vida pública ha de deixar de ser testimonial. No és suficient anar a votar cada quatre anys. Per mitjà dels partits polítics, de les associacions de veïnats o de les plataformes culturals, tenim el deure de fer sentir la nostra veu i de fer arribar una alenada d’aire net a les esferes de decisió.
El pitjor que podríem fer és acovardir-nos. El millor, lluitar amb convicció pels nostres drets.
Des de mitjan segle passat, l’economia d’aquesta terra no havia conegut més que creixement, amb un benestar progressiu que ens ha menat a cotes superiors a la mitjana europea. Amb el final del franquisme, a més, vàrem començar a gaudir de les llibertats polítiques a què sempre han d’aspirar els ciutadans.Ara, a una velocitat impossible d’assumir, tot sembla ensorrar-se. La gent no ho pot entendre. L’economia, sacsada per problemes internacionals, fa aigua pels descosits i, tant en el cas de l’Estat com en el de la nostra comunitat autònoma, presenta problemes estructurals afegits que no se sap com superar. El govern Zapatero mostra signes evidents de desorientació, promovent mesures que fins ara no han aconseguit l’objectiu de recuperar una dinàmica econòmica positiva, i sí que, en canvi, han provocat un endeutament públic molt preocupant i unes taxes d’atur difícilment assumibles.
D’altra banda, i estam parlant pel que fa a la nostra autonomia, aquí s’ha de fer front a la crisi amb un llast tan feixuc que, per si sol, podria enfonsar el sistema econòmic més fort i saludable. Ens estam referint, naturalment, a la corrupció política heretada de l’anterior legislatura i que, ara mateix, acaba de malmenar també les actuals institucions de govern. La gent se sent aclaparada i la confiança en els dirigents es troba sota mínims, sumida en una barreja de por i d’indignació. Se’ns fa difícil trobar els culpables de les vicissituds que pateix el sistema, i els cercam entre les ombres dels bancs, dels promotors immobiliaris i d’uns dirigents incapaços de redreçar el rumb. Pel que fa a la corrupció, ens solem refugiar en la percepció que “tots són iguals” i que, per tant, els polítics són una plaga. Però la Justícia va fent feina, està arrambant amb persones que tenen noms i llinatges, alguns de molt propers, i pertanyen a partits concrets, de manera que bé podem saber que, si fos cert que tots són igual d’incapaços, no tots són igual de corruptes.
El panorama és desolador i, això no obstant, no ens podem permetre ni tan sols plorar. No tenim temps. La societat civil ha de liderar un procés de regeneració política que no es pot ajornar ni un dia. I això vol dir que, no tan sols hem de fiscalitzar les actuacions de l’administració pública, sinó que, precisament perquè els moments són difícils, ens hem de posar al capdavant de les operacions. Ara no val allò de “a mi no m’interessa la política”, perquè la política no deixa d’interessar-se per nosaltres i d’afectar-nos. O assumim la nostra quota de responsabilitat, o assumim que ho facin alguns que no en són dignes. La nostra presència en la vida pública ha de deixar de ser testimonial. No és suficient anar a votar cada quatre anys. Per mitjà dels partits polítics, de les associacions de veïnats o de les plataformes culturals, tenim el deure de fer sentir la nostra veu i de fer arribar una alenada d’aire net a les esferes de decisió.
El pitjor que podríem fer és acovardir-nos. El millor, lluitar amb convicció pels nostres drets.
