Trobam persones que ens demanen noves, rebem correus que ens pregunten, ens arriba una certa pressió perquè traslladem a l’opinió pública algun aclariment. És cert que parlam amb els implicats –amb alguns més que amb les altres, és veritat– i que algunes coses sabem, però no deuen ser moltes més que les que sap qualsevol ciutadà. Suposam que els polítics ens comuniquen el que volen que ens arribi, o ens en fan la seva versió. En definitiva, i per esser sincers, no sabríem donar una versió exacta de la situació ni en tenim un diagnòstic fiable. Ens trobam com la majoria de vosaltres, i passam de la creença que tot és a punt de resoldre’s a la percepció que el malalt té mala ferida.

Hem apel·lat reiteradament a la responsabilitat d’uns i altres (recordau els nostres portalets dels passats 5 de juny i 4 de juliol), i poca cosa més podem fer que no sigui  insistir perquè la primera institució municipal entri en una situació, si no de normalitat, sí almanco de viabilitat quant a la gestió del que resta de legislatura. Sabem que no ens escolten, i que, com hem dit en altres ocasions, tots –oposició i equip de govern– es creuen els bons de la pel·lícula. Algun, fins i tot, es creu més viu que els altres i, al mateix temps, es creu que els tots altres són beneits.

Des de la nostra condició d’observadors, veim que algun personatge concret, en singular o en plural, sense ser-ne culpable únic, apareix en totes les travesses com a candidat a la tarjeta roja. Quan algú corre de boca en boca i la percepció que se’n té com a element negatiu es va generalitzant, segurament ens estam apropant al bessó del problema. I la resolució d’un problema comença per assumir-lo, i després per plantar-li cara. En comptes d’això, n’hi ha que pardalegen.

Nosaltres seguim pensant que l'obligació de tots és posar-se d'acord o, si més no, arribar a acords que possibilitin l'acció de govern. I en cas contrari, que es plantegin d'anar-se'n.