I és ben ver que som una societat multiracial. A l’Agulla, aquests dies, hi havia un grupet de negres, talment xocolata suïssa, amb els cossos atlètics, que els hagués pegat una mossegada, de tan a prop, i més que m’hi acostava, no n’havia vist mai, que bons que estan. En canvi  na Margalida es fa l’estugosa, no s’hi veu, amb un negre, diuen que la tenen grossa i que són capaços de fer l’amor tota la nit. M’ha agafat granadeta, la multiculturalitat aquesta, llàstima. Quin disgust ahir horabaixa, no record una fregada tan forta amb en Jeroni en molts d’anys, pobre home, què hi pot fer ell! I és que els negres m’han escalfat el cervell com si fos una jovençana. Amb l’estuba insuportable d’aquests dies, es donà mànega al corral i es passejà amb la pelleringa a l’aire, afiganyada, no sé com se m’ocorregué dir-li que la tenia de micromolina. Com es va posar! Blasmant, enrabiat, vermellot, em va dir el que no està escrit, i és que si l’honor és la divisa de la Guàrdia Civil, el dels homes és la cigala, i ell hauria de reconèixer que des  que té la posteta malament no és el mateix. En fi, que ara hauré de fer-lo sentir un megamolina. Anit no, que vénen a sopar els del Cap Vermell, uns mestretites, no sé què preparar..., sí, tirallongues d’albergínies ofegades amb llet o pebres torrats, ells sempre tan complidors, segur que duen unes postres exquisides i voldran que els escrigui qualque cosa per a la Revista. No em puc treure el morenàs del cap, alt, pell lluenta de banús, cabell reüll, llavis gruixats, dents blanques i els ulls de dimonió. Talment en Jeroni, vaja, que es quedarà dormit a mitjan sopar, això si no té agrura. No sé el que em dic, he de pensar a comprar carbonat.