La imatge d’un ancià assegut al portal de l’Ajuntament reclamant la devolució del que és seu pot ser vist com una anècdota intranscendent: simpàtica, molesta, graciosa o penosa, segons l’humor de cadascú. Però també és quelcom més, és una metàfora del que els acadèmics anomenen colonització de l’esfera de la vida pel sistema.
L’actuació primmirada i el zel extrem de la policia decomissant els coloms no pot ser sinó avalada, més enllà de l’opinió personal que el cas els mereixi, pels qui de manera circumstancial encarnen el sistema, com així s’evidencia a la nota remesa per l’autoritat en la qual es fa el relat burocràtic dels fets. No es pot establir un precedent que doni peu a omplir el mercat de venedors sense llicència i els permisos de tota mena que l’acompanyen. Seria inadmissible per al sistema i per a nosaltres que la proliferació d'indocumentats acabàs amb trifulga i dues bufetades a un turista. (1)
El món de la vida és una altra cosa, són les relacions familiars, les amistats, els amors i desamors; intercanvis socials i conductes lliures que sorgeixen de la tradició, els costums i l'espontaneïtat de les relacions interpersonals, al marge d'institucions i lògiques de mercat. Un món cada vegada més acorralat per institucions, lleis i normes imprescindibles per a organitzar la complexitat de la societat moderna.
La destrucció permanent de formes de vida, tradicions i costums és consubstancial al capitalisme, que va imposant la seva lògica en tots els àmbits de la vida i deixant a la cuneta els inadaptats. És el que s’ha teoritzat com a «destrucció creativa».
L’ancià assegut al portal de l’Ajuntament reclamant la devolució del que és seu és una metàfora viva de la desaparició d’una manera d’entendre els intercanvis de subsistències, incompatible amb les relacions socials que establim als grans Temples del Consum. L'escena és una representació betlemística del sistema triomfant.
(1) Que a Cala Rajada proliferin sense control els «manters» és una contradicció del sistema, no de l’editorialista.